Amnistia Internacional

Al novembre de 2008, el Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional, llavors a càrrec de Baltasar Garzón, es va inhibir (és a dir, va declinar la seua competència) per a conéixer de la querella presentada en 2006 per homicidis i desaparicions forçades en el marc de crims contra la humanitat comesos a Espanya entre 1936 i 1951, que donava compte de 114.266 desaparicions. De la dita inhibició es va derivar la competència a nombrosos jutjats territorials competents, en els que s’ha constatat una tendència continuada a l’arxiu per part dels jutges espanyols.

Aquesta tendència s’ha consolidat després de la sentència del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 2012. En aquest context, la investigació de crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme que pogueren dur a terme tribunals d’altres països en aplicació del anomenat “principi de jurisdicció universal” és una altra important via amb què poden contar les víctimes per a combatre la impunitat.

La sentència del Tribunal Suprem 101/2012, de 27 de febrer de 2012, declara que els jutges espanyols no han d’investigar els crims de la Guerra Civil i el franquisme basant-se en arguments que Amnistia Internacional considera contraris al dret internacional.

Entrevista a Esteban Beltrán director d'Amnistia Internacional Espanya

El principi de legalitat penal

Segons el Tribunal Suprem, ja que en el moment de produir-se els fets Espanya no havia tipificat ni tenia coneixement de la vigència dels crims de dret internacional, aquesta categoria no és aplicable als esdeveniments de la Guerra Civil i el franquisme. Aquest raonament desestima que Espanya estiguera vinculada al seu dia pel costum internacional (expressada en les Convencions de l’Haia de 1899 i 1907, i en els principis de Nuremberg, confirmats per les Nacions Unides en 1946).

Prescripció

Segons el Tribunal Suprem, a l’haver transcorregut més de 20 anys des que es van cometre els fets denunciats, ha expirat amb escreix el temps màxim de prescripció previst pel Codi Penal espanyol, contradient així el principi d’imprescriptibilitat dels crims de dret internacional (Estatut de Roma, article 29).

Defunció de les persones presumptament responsables

El Tribunal Suprem presumix la defunció de les persones responsables i ho considera un impediment per a investigar. D’aquesta manera, el tribunal ignora que, en el cas de crims de dret internacional, els Estats tenen l’obligació absoluta d’investigar i de garantir el dret a la veritat, justícia i reparació de les víctimes, sense que el transcurs de molts anys suprimisca aquesta obligació. S’han identificat a presumptes responsables vius, desmentint així la presumpció de defunció declarada pel Tribunal Suprem.

Llei d'Amnistia

L’aplicació d’amnisties als crims de dret internacional vulnera tant el dret a un recurs efectiu del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, de jerarquia superior a les lleis, com la impossibilitat per a un Estat d’invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat (Convenció de Viena de Dret dels Tractats). Així mateix, els Estats tenen el deure de posar fi a la impunitat, exercint la seua jurisdicció penal contra els responsables (Estatut de Roma, Preàmbul).

Llei de Memòria Històrica

El Tribunal Suprem ha afirmat que “el dret a conéixer la veritat no forma part del procés penal” i remet a altres organismes, especialment historiadors. No obstant això, la Llei de Memòria Històrica no consagra el dret a saber ni la investigació exhaustiva de crims de dret internacional i, per tant, no garantix el dret a la veritat ni a la justícia.