Arias Navarro y la reforma imposible (1973-1976)

La camarilla de Franco (els seus ajudants, el seu metge, la seua esposa Carmen Polo…) insisteixen en el nomenament d’Arias Navarro, una sorprenent bandada que demostra les minvades capacitats d’un dictador ancià. Un dictador superat per la crisi del seu règim, on l’oposició interior creix mentre l’exterior es lleva la peresa, i on els nous enemics demostren la seua audàcia en matar, en ple centre de Madrid, al mateix president del Govern. “No hay mal que por bien no venga”, dirà Franco el 30 de desembre de 1973 en el seu tradicional discurs de cap d’any, perquè “un nuevo rumbo político” se centrarà en mantindre “la solera de nuestro Movimiento”. La camarilla del Pardo i, al final, el propi dictador, confien que Arias complisca amb aqueix mandat de continuïtat, però la passió franquista del nou president xoca contra la seua raó aperturista: no vol trair al cabdill però sap que “el espíritu del 18 de julio” no servirà per a encarar els reptes del present ni del futur. El seu Govern, en definitiva, suposarà un “fértil fracaso” per als qui anhelen un canvi de règim.