Els documents de la repressió

Després de l’entrada en una població dels franquistes els funcionaris públics havien de demostrar als vencedors que no havien sigut rojos, ni havien actuat contra la unitat d’Espanya o el Movimento Nacional. El simple fet de simpatitzar amb la República i els seus ideals podia suposar veure’s “depurat”, la qual cosa suposava acabar sense el seu treball, i inclús sense els seus béns o empresonat. Calia “netejar” l’Administració de republicans i per a això es van obrir expedients amb declaracions jurades, interrogatoris, informes de tercers sobre la persona i la seua activitat en temps republicans, etc. només així es podria seleccionar als afectes la causa d’Espanya per a treballar com a funcionaris.

Com pot observar-se en els exemples que s’exposen no tots els expedients van ser negatius per a l’investigat, perquè a través d’ells uns van perdre el seu treball, però altres ho van recuperar per haver abandonat les seues funcions durant la República.

La repressió durant tot aquest període es va fonamentar en els governs locals i en els grups i persones que els sustentaven. Ells van ser els encarregats d’aportar els noms de les persones afectes a la República per a la seua detenció i enjudiciament. La repressió no la va fer el sistema, sinó persones de l’entorn dels acusats. Durant els primers moments de la Guerra Civil hi va haver una més que significativa repressió en la rereguarda republicana de tots aquells que es consideraven enemics de la República (sacerdots i religiosos en general, llauradors rics, empresaris, militars sublevats o acusats de sublevació…). La falta de capacitat del Govern Central republicà va facilitar l’aparició dels Comités Executius Populars, que a més de les expropiacions, confiscacions, sindicalització d’indústries, etc., es van encarregar de la repressió en rereguarda de tot aquell potencialment perillós. Aquest denominat terror roig, que es coneix pels «passejos», les «txeques»…, va ser finalment dominat i controlat pel Govern Central, que el va substituir a partir de març del 1938 per mecanismes més escaients a un govern republicà. Govern que havia posat en marxa fortes mesures de centralització per a recuperar el poder en els carrers. Posteriorment es va castigar els derrotistes, als quintacolumnistes i aquells que renegaven de la continuació d’una guerra que cada vegada tenia més clar el seu final. La dura repressió duta a terme pels republicans pot dir-se que es va caracteritzar per ser executada per grups afectes a la República, però que no actuaven per ordre del Govern, més aviat el Govern era incapaç de controlar-los; i per realitzar-se en temps de guerra, encara que es duguera a terme en la rereguarda Al contrari, la repressió posada en marxa pels sublevats es faria fonamentalment una vegada finalitzada la guerra i es mantindria durant molts anys després. A més va estar dirigida i executada pel Govern a través dels seus representants locals i els cossos de seguretat i l’exèrcit. Enfront de la falta de juís en molts dels afusellaments duts a terme per grups de la Columna de Ferro o la CNT, el franquisme va respondre amb farses judicials i juís sumaríssims en els quals la falta de garantia jurídica per a l’acusat era total. De fet el ban de guerra del 1936 va ser mantingut per Franco fins al 1948, la qual cosa permetia als militars jutjar en temps de pau per mitjà de Consell de Guerra qualsevol encausat. Són aquestes diferències, produir-se en absència d’un conflicte bèl·lic i de forma controlada pel Govern, les que fan molt més inhumana la repressió franquista.

Les exhumacions dels afusellats per ambdós bàndols evidència el diferent tracte rebut pels espanyols, inclús després de morts. Mentres encara hui molts posen en dubte l’objecte d’exhumar les fosses dels republicats assassinats en temps de pau, els morts per actuacions de grups republicans van poder ser exhumats gratuïtament per orde del 6 de maig de 1939 i posteriorment per orde d’1 de maig de 1940. Així els morts en les cunetes i en fosses del bàndol sublevat van poder ser traslladats i descansar junt amb els seus familiars, mentres que per al bàndol republicà aquesta actuació humanitària amb els familiars dels difunts va ser negada fins a la transició i encara hui moltes famílies continuen esperant que hi haja una excavació per part de l’Administració per a poder arreplegar les restes dels morts per defensar el seu ideal polític.

La repressió exercida pel règim no sols es va limitar a empresonar i afusellar. Es tractava de castigar els republicans tant directament amb la presó o la mort, com indirectament a través de les seues famílies. També la seua vida després de la presó es veuria afectada per la discriminació. Davall aquest epígraf s’inclou tota aquella repressió que va afectar multitud d’espanyols, com les multes econòmiques, els canvis de nom, les ordes per a que les viudes i filles de republicans netejaren espais públics i esglèsies, la petició de diners per a restaurar esglésies, etc.