Dret a la justícia
Aquest dret busca impedir la impunitat dels culpables de violacions dels drets humans. És una obligació de l’Estat perseguir i evitar aquesta impunitat. La vulneració d’aquest dret a la justícia s’efectua mitjançant actuacions dels tipus següents :
- Lleis d’amnistia per a violacions greus dels drets humans, que suposen la imposició jurídica de l’oblit.
- Obstrucció i retards indeguts de processos judicials, omissions i irregularitats en els processos d’investigació propiciats per representants de l’Estat. Aquestes investigacions han de ser impulsades per l’Estat i no quedar subjectes a la iniciativa de familiars. Amnistia Internacional va proposar per a Espanya la creació d’una Fiscalia especialitzada en la violació de drets humans durant la Guerra Civil i el franquisme.
- Falta d’imparcialitat en la investigació o en els jutges, inclosa l’aplicació de la jurisdicció militar en casos en què intervenen civils.
- Una investigació insuficient o deficient que impedisca l’esclariment d’allò que va passar.
- Processos judicials ficticis o enganyosos.
De fet, el Comité de Drets Humans de Nacions Unides el 1992 va prohibir que les amnisties cobriren els responsables de tortures, desaparicions, execucions sumàries i maltractaments :
Les amnisties són generalment incompatibles amb l’obligació dels Estats d’investigar aquests actes, de garantir que no es cometen aquests actes dins de la seua jurisdicció i de vetlar per que no es porten a terme aquests actes en el futur. Els Estats no poden privar els particulars del dret a una reparació efectiva, inclosa la indemnització i la rehabilitació més completa possible.
Evidentment aquests crims són imprescriptibles, tal com recorda el Comité de Drets Humans a Espanya:
El Comité recorda que els delictes de lesa humanitat són imprescriptibles i assenyala a l’atenció de l’Estat part de les seues Observacions generals núm. 20 (1992), relatives a l’article 7, segons el qual les amnisties relatives a les violacions greus dels drets humans són incompatibles amb el Pacte.
(ALDANA-PINDELL, Raquel, “An Emerging Universality of Justiciable Victims’ Rights in the Criminal Process to Curtail Impunity for State-Sponsored Crimes”. En: Human Rights Quaterly, vol. 26, nº 3, 2004, pp. 605-686)
Saber més: La denominada Querella Argentina
Per tant, un Estat està obligat a jutjar els responsables de violacions contra els drets humans o, si no hi ha aquesta obligació, a extradir-los a aquells països que estiguen determinats a fer-ho. Aquesta opció combina els principis de la jurisdicció universal amb l’obligació d’extradir o jutjar reconeguda en el Dret Internacional sobre Drets Humans. Ambdós principis són reconeguts a Espanya pel poder judicial, tant en l’article 23.4 de la Llei Orgànica 6/1985, com en la Sentència del Tribunal Suprem 554/2007.
Quan la Sentència del Tribunal Suprem de 3 de febrer de 2010 va imputar al magistrat Baltasar Garzón un delicte de prevaricació en la seua investigació judicial sobre els crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme, la justícia d’Argentina va acceptar, en aplicació d’aquests principis, una querella per a jutjar aquests crims ocorreguts a Espanya, encara que cap ciutadà argentí no es vera involucrat en aquests. La Audiència Nacional Espanyola mateixa reconeix la validesa d’aquesta querella quan, davant del requeriment de la justícia argentina per a extradir una persona responsable de violacions greus dels drets humans a Espanya durant els anys setanta, assenyala que, en cas que no es concedisca aquesta extradició, les autoritats espanyoles han d’iniciar una causa judicial contra el mateix individu (Sentència de l’Audiència Nacional 8/2008, Sala Penal, Secció 2a, Rotllo de la Sala 12/2007, Extradició 1/2007, 28 d’abril de 2008, F.J.4t).
Dret a la reparació
La reparació busca fer desaparéixer, o si escau, minorar els efectes de les violacions de drets comeses i, per tant, el que exigeix en primer lloc és el seu reconeixement. Correspon a l’Estat procedir a aquesta reparació a les víctimes per les accions o omissions que puguen atribuir-se a l’Estat mateix.
Hi ha diferents formes de reparació, segons el tipus de vulneració dels seus drets :
- La restitució, és a dir, la tornada a la situació anterior a la violació dels seus drets. Pot ser la posada en llibertat, la recuperació del treball, dels béns confiscats, etc.
- La indemnizació, que ha de ser apropiada i proporcional als danys econòmics, físics i psíquics com a conseqüència de la vulneració dels seus drets humans.
- La rehabilitació i satisfacció: que cobreix des del reconeixement públic d’allò que ha ocorregut, l’enjudiciament dels culpables, el restabliment de la dignitat de les víctimes.
- La garantia de no repetició: que inclou des de normes legals, protocols educatius, codis de conducta… per a evitar que un conflicte polític o social derive en una vulneració de drets humans.
La reparació mai no rescabalarà plenament les víctimes, especialment quan han passat tants anys com és el cas de les derivades de la Guerra Civil i la dictadura franquista, però no pot emprar-se aquest argument per a negar la reparació.
A Espanya la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor d’aquells que van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura, reconeix en l’article 4.1:
- El «dret a obtindre una Declaració de reparació i reconeixement personal als que durant la Guerra Civil i la Dictadura van patir els efectes» de sentències, condemnes i la resta de sancions dictades per raons polítiques, ideològiques o de creença religiosa. Aquest procediment s’arreplega en el Reial Decret 1791/2008, de 3 de novembre.
- En el paràgraf quart del mateix precepte, el legislador aclareix que aquesta declaració «no constituirà títol per al reconeixement de responsabilitat patrimonial de l’Estat ni de qualsevol Administració Pública, ni donarà lloc a efecte, reparació o indemnització d’índole econòmica o professional».
La Llei 52/2007 només estableix indemnitzacions econòmiques limitades per a aquells que van morir entre l’1 de gener de 1968 i el 6 d’octubre de 1977 «en defensa i reivindicació de les llibertats i els drets democràtics» (article 10 i disposició addicional quarta). El procediment per a fer-ho es desenvolupa en el Reial Decret 1803/2008, de 3 de novembre .
El dret a la veritat
El dret a la veritat que posseeixen les víctimes passa inexcusablement pel deure de memòria que posseeixen els poders públics. Aquests han de facilitar i difondre la veritat històrica perquè s’incorpore a la memòria col·lectiva.
Aquest dret implica per a l’Estat tant investigar, per a aclarir allò que va ocorrer i afavorir així l’assumpció de les responsabilitats conseqüents, com afavorir la investigació per part d’historiadors, associacions memorialistes i ciutadans en general.
En el ejercicio de este derecho una herramienta clave han sido las llamadas Comissions de la Veritat que Nacions Unidesha definit com a:
Òrgans oficials, temporals i de constatació de fets que no tenen caràcter judicial i s’ocupen d’investigar abusos dels drets humans o del dret humanitari que s’hagen comés al llarg d’uns quants anys
Per això, quan el Consell Europeu, el 2006, aprovava la Recomanació 1736 per la qual es condemnaven les violacions greus i múltiples de drets humanes comeses pel règim de Franco entre 1939 i 1975, recomanava la creació d’una comissió nacional d’investigació sobre elles. Aquesta mateixa recomanació apareix també en les Observacions. (Observaciones finales a España del Comité de Derechos Humanos de Naciones Unidas y Observación sobre la obligación jurídica de los Estados parte del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos) que va fer el Comité de Drets Humans de Nacions Unides a Espanya el 2008.
Aquestes comissions tenen per objecte l’esclariment d’allò que ha succeït, l’atribució de responsabilitats polítiques, socials, etc., com també la construcció i preservació d’aquesta memòria històrica. Mai no han de ser un substitut dels òrgans judicials, sinó el seu complement i així ho reconeix Resolució 12/12 del Consell de Drets Humans de Nacions Unides el 2009. És més, en la pràctica aquestes comissions rebutgen la concessió d’amnistia per crims de guerra, genocidi o de lesa humanitat que són els qualificats com a crims internacionals contra els drets humans.
La memòria de la repressió
