Línia de temps

En esclatar la guerra a Europa en 1914, Itàlia es va mantindre neutral. El socialista Benito Mussolini defenia la participació d’Itàlia en la guerra, motiu pel qual el Partit Socialista Italià —que era contrari a involucrar-se en la mateixa— li va expulsar. En resposta, va formar el seu propi moviment polític, les Fasces d’Acció Revolucionària, l’objectiu principal de la qual era l’entrada en la contesa militar, la qual cosa va succeir finalment en 1915.

La Revolució de febrer de 1917 va donar inici amb una vaga de les dones obreres del sector tèxtil de Petrograd, a les quals es van unir els treballadors de fàbriques d’altres sectors. Quan la policia es va fer insuficient per a contindre les manifestacions, l’exèrcit va assumir un rol repressiu i va assassinar a molts manifestants, però diverses de les seues unitats van acabar sumant-se als insurrectes. L’abdicació del tsar Nicolás II el 15 de març de 1917, davant la revolta dels regiments de la guarnició de Petrograd, va marcar la fi de la monarquia tsarista, després de la qual es va establir un govern provisional.

El 25 d’octubre de 1917 va començar una insurrecció armada, promoguda pels bolxevics, contra el govern provisional instaurat després de la caiguda del tsarisme. El Palau d’Hivern, seu del govern, va ser assaltat i es va crear el Consell de Comissaris del Poble, presidit per Lenin. Es van convocar eleccions a l’Assemblea Constituent Panrusa i, encara que va resultar vencedor el Partit Socialista Revolucionari, els bolxevics no van acceptar els resultats. Al gener de 1918 el govern bolxevic va dissoldre l’Assemblea Constituent a penes iniciades les seues sessions, abans que poguera redactar una Constitució democràtica, i va expulsar dels soviets als membres no bolxevics.

El Tractat de Brest-Litovsk —firmat el 3 de març de 1918 entre l’Imperi alemany, Bulgària, l’Imperi austrohongarés, l’Imperi otomà i la Rússia soviètica— va posar fi a l’actuació russa en la Primera Guerra Mundial. Com a conseqüència, Rússia perdia gran part dels seus territoris a Europa oriental, però obtenia la pau. D’esta manera, els bolxevics van poder centrar-se en resoldre el nou conflicte que amenaçava amb liquidar la revolució roja. De la guerra civil que va sacsejar Rússia va emergir un nou Estat, constituït com a Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el 30 de desembre de 1922.

Oficialment, el feixisme va nàixer a Milà el 23 de Març de 1919 amb la lectura per part de Benito Mussolini del Manifest Feixista i la creació dels Fasces Italians de Combat, nucli del futur Partit Nacional Feixista. La violència marxista i feixista es van veure afavorides per l’escàs rendiment territorial obtingut per Itàlia després del final de la I Guerra Mundial, sumat a les grans pèrdues econòmiques i humanes produïdes per la contesa.

Al gener de 1919, el mecànic ferroviari Anton Drexler va fundar a Munic el Partit Obrer Alemany (DAP – Deutsche Arbeiterpartei), partit d’extrema dreta creat com a reacció a la derrota teutona en la Primera Guerra Mundial i al tracte rebut per part de les potències vencedores. El 24 de febrer de 1920 va canviar el seu nom pel de Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany (Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei), conegut com Partit Nazi.

El 14 i 15 d’abril de 1919 es va produir el primer enfrontament armat entre feixistes i marxistes a Milà. A més de morts i ferits en els dos bàndols, va ser incendiada la seu del periòdic Avanti, vinculat al Partit Socialista Italià.

La seua firma, el 28 de juny de 1919, va posar fi a la Primera Guerra Mundial. A Alemanya va ser considerat un dia de dol, a causa de les dures condicions que imposava al país, i la primera gran derrota del parlamentarisme, així com el «pecat original» de la recentment formada República de Weimar. El Pacte de la Societat de Nacions, document fundacional de la Lliga de les Nacions, es va integrar en el Tractat i tots els altres acords de pau firmats a París després de la Primera Guerra Mundial. La seua principal missió era: “promoure la cooperació internacional i aconseguir la pau i la seguretat internacionals”.

El 24 de febrer de 1920 es va celebrar el primer míting multitudinari del partit nazi a Munic, on el mateix Hitler va llegir els 25 punts del Programa Nacionalsocialista del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany (NSDAP), escrits per ell i Anton Drexler. Els dos pretenien —mesclant anticomunisme, pangermanisme i antisemitisme— guanyar-se tant al proletariat com als sectors nacionalistes i conservadors per a la causa nacionalista. Un any després Adolf Hitler va ser triat com a líder del NSDAP.

Amb estes paraules, pronunciades el 24 d’octubre de 1922 en la napolitana plaça del Plebiscit, Benito Mussolini va cridar els seus seguidors a llançar-se sobre la capital italiana i pressionar al rei Víctor Manuel III, perquè li entregara les regnes del govern. Malgrat la gravetat de les amenaces pocs les van prendre de debò, perquè el Partit Nacional Feixista (PNF) era una força marginal en el Parlament, on a penes tenia 35 dels 535 diputats. Per a sorpresa, fins i tot dels seus propis seguidors, el periodista i antic socialista revolucionari va aconseguir el seu objectiu i va instaurar el primer règim feixista de la història.

El 8 i 9 de novembre de 1923 es va produir a Munic el fallit intent de colp d’Estat protagonitzat pel Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany (NSDAP), conegut com el Putsch de Munic o Putsch de la Cerveseria, pel qual van ser processats i condemnats a presó Adolf Hitler i Rudolf Hess, entre altres dirigents nazis.

Règim autoritari que va començar amb el colp d’estat encapçalat pel militar espanyol Miguel Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923. Este va suspendre la Constitució de 1876 i va governar el país amb l’aprovació del rei Alfons XIII. La dictadura va acabar el 28 de gener de 1930, quan el general Primo de Rivera es va veure forçat a dimitir. El rei va nomenar en el seu lloc a Dámaso Berenguer, qui va iniciar el període conegut com “dictablanda”.

Després de la mort de Lenin, en 1924, es va produir l’ascens al poder d’Iósif Stalin, que va aconseguir imposar-se a tots els seus rivals i va dirigir els destins de l’URSS fins a la seua mort en 1953. Es va consolidar en el poder gràcies a les porgues dutes a terme contra els seus enemics. Encara que va ser un dels artífexs de la derrota del nazisme en la Segona Guerra Mundial, va implementar les bases d’una dictadura i va establir un Estat totalitari.

En 1926 es va inaugurar a Viena el primer congrés del Moviment Paneuropeu. Va ser el moviment d’unificació europea més antic i va començar amb la publicació del manifest “Paneuropa” del Comte Richard von Coudenhove-Kalergi, on presentava la idea d’un Estat europeu unificat.

La caiguda dels mercats financers als Estats Units, que va començar el 24 d’octubre de 1929, va donar lloc a la «Gran Depressió», crisi econòmica que va afectar a quasi tots els països industrialitzats, provocant una desocupació massiva i enormes dificultats per a la població. Van créixer la inseguretat i la misèria, van caure la renda nacional, els ingressos fiscals, els beneficis empresarials, els preus i el comerç internacional. La desocupació va créixer de manera desmesurada, mentres descendia la producció industrial, davant la caiguda de la demanda en moltes àrees. Tot això va generar un fort malestar social, la qual cosa va afavorir els discursos nacionalistes, proteccionistes i feixistes.

El 14 d’abril de 1931 es va instaurar el nou règim polític republicà, que va succeir a la monarquia borbònica d’Alfons XIII, «deslegitimada» en haver permés la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Espanya en 1931 va constituir un cas únic en la història, perquè mai s’havia produït la caiguda d’una monarquia «com a conseqüència immediata dels resultats d’unes eleccions no convocades amb tal finalitat». També ho va ser perquè el canvi de règim va tindre lloc de manera pacífica i sense que es produïra cap altercat.

Es coneix així al fallit colp d’estat que es va produir el 10 d’agost de 1932 contra la Segona República espanyola. Liderat des de Sevilla pel general José Sanjurjo, només va prendre part en el mateix una facció de l’Exèrcit espanyol, la qual cosa va suposar el seu fracàs hores després. Va ser el primer alçament militar contra el govern republicà des de la seua instauració en 1931, i el seu fracàs va convéncer erròniament a molts polítics i militars republicans que el perill de les conspiracions havia passat i que l’acceptació de la República era definitiva.

Enfront de l’èxit del feixisme italià o el triomf d’Hitler a Alemanya, a Espanya havien fracassat els diversos intents de crear una organització feixista a l’estil de la italiana que frenara el desenrotllament de moviments d’esquerres. En un míting celebrat en el Teatre de la Comèdia de Madrid, el 29 d’octubre de 1933, es va donar a conéixer Falange Espanyola (FE), de la mà de José Antonio Primo de Rivera, Julio Ruiz d’Alda i Alfonso García Valdecasas. Tres mesos després es fusionaria amb les Juntes d’Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), fundades per Onésimo Redó i Ramiro Ledesma Ramos, entre altres, naixent així Falange Espanyola de les JONS (FE de les JONS).

La “Crema de Llibres” (Buchverbrennungen) a Alemanya en 1933 va ser un acte simbòlic organitzat pels nazis, que va consistir en la crema pública de llibres considerats “no alemanys” o “subversius”. Este esdeveniment, que va tindre lloc el 10 de maig de 1933, va marcar l’inici d’un període de censura estatal i control de la cultura a Alemanya. 

Al maig de 1933 el govern alemany va suprimir els sindicats existents i va crear un sindicat únic, el Front Alemany del Treball (Deutsche Arbeitsfront, abreujat DAF) vinculat a la ideologia del partit nazi. Agrupava treballadors i empresaris, sense contemplar la lluita de classes, considerada comunista.

Polític i advocat estatunidenc, va exercir com a 32é president dels Estats Units des de 1933 fins a la seua mort en 1945. Membre del Partit Demòcrata, va ser elegit per al càrrec quatre vegades consecutives, convertint-se en el president que més temps ha romàs en la presidència en la història del país. Va assumir el seu càrrec enmig de la Gran Depressió i va instaurar el New Deal per a combatre els seus efectes. Durant la Segona Guerra Mundial, va declarar la guerra al Japó —després de l’atac a Pearl Harbor— i, posteriorment, a Alemanya i Itàlia. Historiadors i acadèmics li assenyalen com un dels presidents més influents de la història del país, al costat de George Washington i Abraham Lincoln.

El Partit Nazi i el seu grup paramilitar, les SA o Sturmabteilung, van augmentar la pressió sobre la població jueva boicotejant les compres en els seus comerços i obstaculitzant la contractació de professionals jueus. Van pintar l’estrela de David en els seus negocis i consultes, impedint l’entrada de qualsevol persona amb cartells que deien: “no compren a jueus”, “alemanys defeneu-vos enfront dels jueus, comprar només a les botigues alemanyes” i “els jueus són la nostra desgràcia”.

A la fi dels anys 20 i principis dels 30, els nazis van aconseguir suficients suports electorals per a convertir-se en el major partit polític del Reichstag i aconseguir que Hitler fora nomenat Canceller, després de la victòria electoral del 30 de gener de 1933. Un mes després del seu nomenament es va produir l’incendi del Parlament alemany, del qual van ser acusats els comunistes, que va propiciar la supressió dels drets i garanties democràtiques. Es va implantar la detenció preventiva, que permetia empresonar a un individu sense intervenció judicial i es van crear els primers camps de concentració per a presos polítics a Alemanya.

Va ser una insurrecció obrera esdevinguda el mes d’octubre de 1934. Formava part de la vaga general revolucionària organitzada pels socialistes (PSOE) de tota Espanya, coneguda amb el nom de Revolució d’octubre de 1934, i que només va arrelar completament a Astúries pel fet que allí la CNT sí que es va integrar en l’Aliança  Obrera proposada pels socialistes de la UGT i el PSOE, a diferència del que havia succeït en la resta d’Espanya.

El 2 d’agost de 1934, després de la mort de Paul von Hindenburg, Hitler es va convertir en l’únic líder d’Alemanya, assumint el càrrec de cap d’Estat, comandant en cap de les forces armades i proclamant-se Führer (líder). Este esdeveniment va marcar la fi de la República de Weimar i l’inici de la dictadura nazi. Prèviament, el 29 de juny, havia tingut lloc “La Nit dels ganivets llargs”, porga interna del partit en la qual van ser assassinats o empresonats aquells membres crítics amb la figura i el paper d’Hitler.

La invasió italiana d’Etiòpia, va ser un conflicte armat que es va lliurar entre octubre de 1935 i maig de 1936, i va evidenciar la política expansionista que va caracteritzar a les Potències de l’Eix i la ineficàcia de la Societat de Nacions anterior a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. La falta de suports internacionals va fer inútils tots els esforços del monarca Haile Selassie per repel·lir la invasió italiana. Des del 5 de maig de 1936, en què es va comunicar la fi de la guerra, fins a la caiguda del règim feixista va tindre lloc l’anomenat Imperi italià, que va aglutinar les possessions africanes, les de la mar Egea i les dels Balcans . 

El 15 de setembre de 1935, el règim nazi va anunciar dos noves lleis:
La Llei de ciutadania del Reich i La Llei per a la protecció de la sang i l’honor dels alemanys. Conegudes com les lleis de Nuremberg o les lleis racials de Nuremberg, van ser una sèrie de normes antisemites i racistes. Establien que només aquells individus de sang alemanya o relacionada amb ella podien ser considerats com a ciutadans de l’III Reich, sent la resta classificats com a subjectes estatals sense cap dret de ciutadania”

El terme Eix Roma-Berlín va ser utilitzat per primera vegada per Benito Mussolini al novembre de 1936 quan, referint-se al tractat d’amistat firmat el 25 d’octubre de 1936 entre el Regne d’Itàlia i l’Alemanya nazi, va dir que els dos països formarien un eix al voltant del qual girarien els altres estats d’Europa. Poc després, el dia 25 de novembre de 1936, Alemanya i el Japó van firmar el Pacte Antikomintern, amb l’objectiu de cooperar contra l’amenaça de la Internacional Comunista liderada per la Unió Soviètica. Posteriorment, Itàlia, Espanya i altres països feixistes es van unir al pacte.

El 18 de juliol de 1936 es va produir una revolta militar dirigida contra el Govern constitucional de la Segona República sorgit de les eleccions de febrer d’aquell  any. Va començar a Ceuta, Melilla, Tetuan i les illes Canàries i, més tard , es va traslladar a la Península, on el seu fracàs parcial va abocar al país a una guerra civil. Com a organisme coordinador de la guerra es va crear la Junta de Defensa Nacional, situada a Burgos, que va assumir “tots els poders de l’Estat” en el territori controlat pels revoltats. Dos mesos després Franco va ser proclamat Cap del Govern  de l’Estat  Espanyol i Generalíssim dels Exèrcits.

Després del triomf del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936 a Espanya, l’ambient es va radicalitzar, augmentant el número i la gravetat dels enfrontaments de carrer entre els grups d’acció. Tirotejos de carrer i atemptats van portar a la il·legalització de FE de les JONS i a la detenció del seu líder, José Antonio Primo de Rivera, el 14 de març de 1936. Va ser internat en la presó de Madrid i posteriorment traslladat a la d’Alacant. Al costat d’ell van ser detinguts la resta dels membres de la Junta Política de Falange i gran part dels caps de centúria i d’esquadra de Primera Línia de tota Espanya, en total uns dos mil falangistes.

Va ser fundada per José Millán-Astray a Salamanca el 19 de gener de 1937 —en plena guerra civil espanyola— sota la dependència de la recentment creada Delegació de l’Estat  per a Premsa i Propaganda, mostrant la importància que per als nacionals tenia la propaganda i el control de les cadenes de ràdio. RNE va col·laborar amb les potències de l’Eix  retransmetent els noticiaris en espanyol de les ràdios oficials alemanya i italiana durant la Segona Guerra Mundial. Més avant, al desembre  de 1942, va començar a funcionar el NODE amb el monopoli de la producció i exhibició de noticiaris en sales de cinema. 

Va tindre lloc el 26 d’abril de 1937, quan avions de la Legió Còndor alemanya i de l’Aviació Legionària italiana van bombardejar, fins a arrasar-la, esta localitat basca. Este atac aeri indiscriminat contra la població civil, que s’havia convertit en un símbol de resistència, va causar una gran devastació i va deixar un profund impacte en la memòria col·lectiva. Va ser un assaig dels  futurs bombardejos a ciutats durant la Segona Guerra Mundial.

El Decret de Franco de 16 de novembre de 1938, va declarar el dia 20 de novembre com a “dia de dol nacional” i va ordenar que en els murs de cada parròquia figurara, com a signe de perenne record, “una inscripció que continga els noms dels seus Caiguts, ja en la present Croada, ja víctimes de la revolució marxista”. D’esta manera van començar a proliferar creus i creuers en homenatge i record dels herois, dels màrtirs, dels caiguts en la croada, sent per això el culte als “caiguts” una de les senyes d’identitat més recognoscibles del franquisme.

El decret francés per a l’internament administratiu de «estrangers indesitjables» del 12 de novembre de 1938, va establir legalment a França el confinament de totes aquelles persones que pogueren representar un «perill potencial» per al país.

Dita així pels vidres fets miques que van cobrir els carrers després de la violència, va ser una sèrie de linxaments i atacs combinats contra els ciutadans jueus i les seues propietats i sinagogues, ocorreguts a Alemanya i Àustria, durant la nit del 9  al 10  de novembre de 1938. Presentats pels responsables nazis com una reacció espontània de la població, els pogroms van ser comesos per membres de les SA, les SS i les Joventuts Hitlerianes, secundades pel SD, la Gestapo i altres forces de la policia.

Va ser un acord aconseguit entre Alemanya, el Regne Unit, França i Itàlia —firmat el 30 de setembre de 1938— que va permetre l’annexió alemanya de la regió dels Sudets, a Txecoslovàquia, a canvi de la promesa d’Hitler de no buscar més expansionisme. Este acord és considerat un símbol del fracàs de la política d’apaivagament de Chamberlain, que no va aconseguir evitar l’inici d’una nova guerra mundial. 

Es va celebrar a iniciativa del president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt. L’objectiu  d’esta  reunió va ser discutir sobre el problema dels  refugiats jueus, víctimes de les polítiques discriminatòries del règim  nazi. La conferència, realitzada en Évian-els-Bains (França), es va celebrar entre el 6 i el 15 de juliol de 1938, comptant amb la presència de diverses delegacions internacionals.

En el matí del 12 de març de 1938 l’exèrcit alemany va entrar a Àustria, sense trobar oposició. Tres dies més tard, el 15 de març, Hitler va brindar un discurs a Viena i va declarar oficialment que Àustria pertanyia a l’Imperi Alemany: L’Anschluss. Àustria es va convertir des d’eixe moment una província alemanya: l’Ostmark. 

Va ser creat al gener de 1938, integrat en el Ministeri de l’Interior, amb la finalitat de dirigir i inspeccionar els projectes de reconstrucció de vivendes, monuments artístics i infraestructures danyats per la guerra civil. Finalitzada la contesa, va passar a dir-se Direcció General de Regions Devastades i Reparacions —sota la dependència del Ministeri de la Governació— i es va ocupar de la reconstrucció de localitats i edificis danyats per la guerra, així com de la construcció de pantans, carreteres, ferrocarrils, ponts, etc., per a això   va recórrer molt sovint al treball  forçat de reclusos sotmesos al Patronat de Redempció de Penes pel Treball.

Va ser un programa secret d’extermini  de malalts mentals i persones amb discapacitat, encobert sota el terme «eutanàsia», que va començar a gestar-se a l’Alemanya nazi a partir de la primavera de 1939. Els assassinats van tindre lloc des de setembre de 1939 fins al final de la Segona Guerra Mundial en 1945. Els historiadors calculen que el programa d’eutanàsia, en totes les seues fases, es va cobrar la vida d’entre 275.000 i 300.000 persones. Encara que la Santa Seu va anunciar que esta política era contrària a la llei natural i a la llei divina, es van adduir diverses raons per a justificar estos assassinats, incloent-hi l’eugenèsia, la higiene racial i l’estalvi de diners.

Des dels primers moments de la Guerra Civil i, sobretot, acabada la mateixa, l’Estat  va facilitar als  familiars dels  seus “caiguts” l’exhumació i el trasllat de les seues restes. Per Llei de 16 de maig de 1939, es va facultar als ajuntaments per a dispensar o reduir «les exaccions municipals que graven les inhumacions, exhumacions i trasllats de cadàvers i restes de persones víctimes de la barbàrie roja o mortes en el front o a conseqüència de malalties adquirides en campanya». Esta llei, completada per nombroses disposicions complementàries, solament va ser aplicable als vencedors.

El 9 de novembre de 1939, Franco va ordenar el trasllat de les restes de José Antonio Primo de Rivera a El Escorial. Durant deu dies, a coll de falangistes que s’anaven alternant en cada localitat, el seu fèretre va recórrer els quasi 500 quilòmetres que separen Alacant d’El Escorial. El taüt va ser rebut per membres del Govern i altres personalitats. Al costat del sepulcre, al peu de l’altar major de la capella dels Reis, hi havia corones de flors enviades per Hitler i Mussolini. En 1959, les seues restes serien de nou traslladats a la Vall dels Caiguts.

Va disposar deixar sense efecte totes les lleis, disposicions i doctrines emanades del Parlament de Catalunya i del Tribunal de Cassació, com a continuació de la pèrdua de validesa jurídica de l’Estatut de Catalunya declarada per la Llei de 5 abril de 1938. Eixe mateix mes van ser assignats a FE de les JONS els béns pertanyents als “sindicats marxistes i anarquistes”, el patrimoni que havien acumulat durant dècades gràcies a les quotes dels seus afiliats. Així, a la repressió física i econòmica aplicada als seus integrants es va unir la de les organitzacions, quedant la classe obrera sense líders, sense locals i sense història.

Alemanya, sota el lideratge d’Adolf Hitler, va invadir Polònia l’1 de setembre de 1939, utilitzant una estratègia de guerra llampec (blitzkrieg). L’endemà passat, el 3 de setembre, el Regne Unit i França van declarar la guerra a Alemanya — conforme als seus compromisos de defensa mútua— donant inici a la Segona Guerra Mundial. El decret de 4 de setembre de 1939, va ordenar als súbdits espanyols guardar la més estricta neutralitat en relació amb el conflicte europeu iniciat amb la invasió de Polònia.

Va ser firmat entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica el 23 d’agost de 1939 amb el nom oficial de Tractat de no Agressió entre Alemanya i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), també conegut com a Pacte de no agressió nazi-soviètic. La conseqüència d’este pacte va ser la invasió de Polònia per part d’Alemanya sense l’oposició soviètica al setembre de 1939, la qual cosa va desencadenar l’inici  de la Segona Guerra Mundial. A més, el tractat incloïa un protocol addicional secret que dividia Europa Oriental en esferes d’influència  per als  dos països. 

La fi de la guerra va implicar una profunda reorganització de l’Administració Central de l’Estat espanyol, que va suposar la supressió d’organismes i estructures polítiques preexistents, la creació de nous ministeris, la creació de la Junta de Defensa Nacional, la supressió de la Vicepresidència de Govern … i un notable augment de poder en mans del Generalíssim. 

Decret promulgat a França el 21 d’abril de 1939 que tipificava com a delicte les injúries i difamacions basades en la raça o ètnia d’una persona. El govern de Vichy —durant l’ocupació alemanya de França— va derogar la Llei Marchandeau, permetent la difusió de propaganda antisemita i altres formes de racisme però, després de l’alliberament de França, esta va ser restaurada i es va mantindre com a part de la legislació francesa, contribuint a la lluita contra el racisme i la discriminació.

L’1 d’abril de 1939 Franco va firmar a la ciutat de Burgos l’últim comunicat de guerra: “En el dia de hui, captiu i desarmat l’Exèrcit Roig , han aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra ha acabat”. Era l’hora d’aplicar en tot el territori la “justícia franquista”, que va portar davant la paredassa d’execució a més de 50.000 persones i a presó —en presons i camps de concentració— a centenars de milers, sense comptar als milers d’exiliats o marginats socialment. La repressió va ser el resultat de la victòria en la guerra d’aquells que havien vist una amenaça en l’esquerra i en altres idees considerades subversives. No havia arribat la pau.

El 27 de febrer de 1939, Manuel Azaña, últim president de la Segona República espanyola, va presentar la seua dimissió des de Collonges-sous-Salève. Esta dimissió es va produir després del reconeixement de França i el Regne Unit del govern franquista, assenyalant la fi del règim republicà a Espanya. Amb l’ocupació alemanya de França i a causa de la pressió del govern col·laboracionista de Vichy, va ser obligat a traslladar-se de domicili malgrat el seu precari estat de salut, morint el 3 de novembre de 1940 i sent inhumat en Montauban.

El 9 de febrer de 1939 va ser promulgada a Espanya la Llei de Responsabilitats Polítiques amb la finalitat de «liquidar les culpes contretes pels qui van contribuir a forjar la subversió», condemnant amb caràcter retroactiu a partits, sindicats, agrupacions recreatives, etc., alienes al Movimierto. Va estar vigent fins a abril de 1945. La gestió i administració de les sancions, de caràcter econòmic, estaria en la base de moltes de les noves fortunes del franquisme. Es va institucionalitzar així la depuració de funcionaris públics en totes les escales i cossos.

Al gener de 1939, durant un discurs davant el parlament alemany, Adolf Hitler va declarar que, en cas que una nova guerra mundial es deslligara, el resultat no seria la victòria dels jueus, sinó la seua anihilació a Europa. Este discurs, conegut com “La Profecia d’Hitler”,  es va convertir en un advertiment sobre les conseqüències que la guerra portaria per a la població jueva.

La visita d’Himmler es va produir en els dies previs a la trobada a Hendaia, el 23 de setembre de 1940, entre Franco i Hitler. Fruit d’esta reunió, va ser la firma d’un protocol secret pel qual Franco es comprometia a entrar en la guerra en una data que ell mateix determinaria i Hitler garantia vagament que Espanya rebria «territoris a Àfrica». Posteriorment Franco s’entrevistaria amb Mussolini i amb el mariscal Petain.

També conegut com el “Pacte de l’Eix”, va ser firmat a Berlín el 27 de setembre de 1940 per Saburō Kurusu, Adolf Hitler i Galeazzo Ciano, representant a l’Imperi  del Japó, l’Alemanya  nazi i el Regne d’Itàlia, respectivament. Este acord establia la cooperació militar, política i econòmica entre les tres nacions, i va formalitzar l’aliança entre les tres potències conegudes com les Potències de l’Eix, oposades a les Forces Aliades en la Segona Guerra Mundial.

Al juny de 1940, sota els auspicis del Pacte Ribbentrop-Mólotov entre Alemanya i l’URSS, les tropes soviètiques van ocupar les tres repúbliques bàltiques —Estònia, Letònia i Lituània—. A l’any següent, l’Alemanya nazi va invadir la Unió Soviètica i va ocupar estos territoris, que van ser recuperats per les forces soviètiques entre 1944 i 1945 fins que van aconseguir la seua independència en 1991. Els propis Estats bàltics, els Estats Units, el Parlament Europeu, el Tribunal Europeu de Drets Humans i el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides han declarat que estos tres països van ser invadits, ocupats i incorporats il·legalment en la Unió Soviètica.

El dia 1 d’abril de 1940, coincidint amb el primer aniversari del final de la guerra, Franco va decretar la creació del màxim monument a la Gloriosa Croada, en homenatge als seus “herois” i “màrtirs” . Un enorme mausoleu on inhumar a milers i milers de soldats traslladats des dels  cementeris de tota la geografia espanyola. Encara que havia de ser construït en el termini d’un any, els treballs es van prolongar fins a abril de 1959. Bona part de la mà d’obra  emprada per a la seua construcció van ser presos polítics del sistema  de redempció de penes pel treball.

La 250a Divisió d’Infanteria, anomenada oficialment a Espanya Divisió Espanyola de Voluntaris i a Alemanya Blaue Division (Divisió Blava) va ser una unitat de voluntaris espanyols constituïda el 26 de juny de 1941 per a lluitar contra la Unió Soviètica en la Segona Guerra Mundial, enquadrada en l’exèrcit de l’Alemanya nazi. Entre 1941 i 1943, va estar formada per 45.000 soldats espanyols i 146 dones de la Secció Femenina, que van viatjar com a infermeres. De manera paral·lela a les tropes, al setembre del mateix any va començar a organitzar-se l’enviament de treballadors espanyols per a les indústries alemanyes.

Van ser creades per la Llei de Corts de 17 de juliol de 1942, una de les huit Lleis Fonamentals del Regne. El seu objectiu era donar una aparença de parlamentarisme a la dictadura franquista, encara que la iniciativa legislativa residia en el Cap de l’Estat. No eren depositàries de la sobirania nacional i estaven formades per procuradors, «… aquelles persones que per la seua jerarquia eclesiàstica, militar, administrativa o social, o per rellevants servicis a Espanya, designe el Cap de l’Estat en número no superior a cinquanta». Estes Corts van crear en 1945 el Fur dels Espanyols, una altra de les Lleis Fonamentals del Regne.

El “Dia D” va tindre lloc el 6 de juny de 1944, dia en què les tropes aliades van posar en marxa l’Operació Overlord, la major invasió amfíbia de la història. L’objectiu d’esta operació era alliberar a França, ocupada pels alemanys des de 1940. Eixe fosquejar més de 150.000 soldats nord-americans, britànics i canadencs, van creuar el Canal de la Mànega i van desembarcar a les platges de Normandia. El D-Dia va canviar el curs de la guerra i va iniciar l’alliberament d’Europa després d’anys d’ocupació nazi.

El 8 de maig de 1945 va finalitzar la Segona Guerra Mundial, data en la qual els Aliats van acceptar la rendició incondicional de l’Alemanya nazi i, per tant, la derrota de les Potències de l’Eix en el teatre europeu d’operacions. Milions de persones de tot el món van eixir als carrers per a celebrar el Dia de la Victòria a Europa, que va marcar el final del conflicte militar més letal de la història ja que, segons les estimacions més comunes, es va cobrar la vida d’entre 50 i 60 milions de persones.

El convenciment de l’ONU que el règim franquista havia sigut imposat al poble espanyol per la força —amb l’ajuda de les potències de l’Eix— i que no representava al poble  espanyol va fer que, el 12 de desembre de 1946, adoptara la Resolució 39, que excloïa a Espanya d’organismes internacionals i recomanava la retirada d’ambaixadors acreditats davant el govern del país. El règim franquista va respondre amb una gran manifestació en la Plaça d’Orient reivindicant l’orgull nacional enfront de l’hostilitat estrangera i apel·lant a l’autosuficiència del poble  espanyol. 

El Decret llei sobre repressió dels  delictes de bandidatge i terrorisme, promulgat el 18 d’abril  de 1947, estava destinat a combatre la creixent activitat guerrillera del Maqui,  incrementada per l’esperança dels republicans que el triomf dels aliats en la Segona Guerra Mundial portaria amb si la fi de la Dictadura del general  Franco. El Decret llei recapitulava tota la legislació repressiva anterior i confirmava l’atribució dels delictes polítics als tribunals militars, que continuarien a les seues mans durant tota la dictadura.

Al novembre de 1950 l’ONU va revocar els acords presos contra Espanya en 1946, gràcies a la mediació dels Estats Units, la qual cosa li va permetre ingressar en organismes com la FAO i la UNESCO primer i en 1955 a la pròpia ONU. En 1953, Espanya va firmar el Concordat amb la Santa Seu, i diversos acords amb els Estats Units que li van permetre beneficiar-se de les ajudes del Pla Marshall. Este mateix any van ser eliminades oficialment les cartilles de racionament per a aliments bàsics, imposades en 1939, amb l’inici de l’autarquia.

Va ser un conjunt de mesures econòmiques aprovades pel Govern d’Espanya en 1959 amb el qual es posava fi al període d’autarquia econòmica i se substituïa per mesures d’estabilització i liberalització de l’economia espanyola. Este conjunt de mesures, que incloïa des de la unificació del canvi de divises fins a la reducció del gasto públic, va possibilitar l’inici d’una època de creixement econòmic al país durant els anys seixanta. 

A Espanya es va concedir un Indult General, a través del decret d’1 d’abril de 1964, amb motiu dels XXV Anys de la Pau Espanyola, sent el nové indult general concedit per Franco després de la Guerra Civil. Es va aplicar a més un indult parcial que establia la reducció d’una sexta part de la condemna per a tots els delictes comesos abans de l’1 d’abril de 1964. Al novembre de 1966 es va concedir un indult general per a l’extinció definitiva de les responsabilitats polítiques derivades de la legislació de l’època i al març de 1969, amb motiu dels “Trenta anys de Pau”, es va promulgar el “Decret de Prescripció”, que perdonava els delictes anteriors a l’1 d’abril de 1939.

El 22 de juliol de 1969, Francisco Franco va designar al Príncep Joan Carles de Borbó com el seu successor en la Direcció de l’Estat  amb el títol de Rei, segons la Llei de Successió a la Direcció de l’Estat de 1947. Esta designació, realitzada a través de les Corts Espanyoles, va nomenar a Juan Carlos com el successor “a títol de Rei” i el va convertir en Príncep d’Espanya. 

El 20 de desembre de 1973, l’almirall  Luis Carrero Blanco, president del Govern espanyol, va ser assassinat en un atemptat d’ETA a Madrid. L’atemptat,  conegut com a Operació Ogre, va causar la mort de Carrero Blanco, el seu xofer i el seu escorta. L’assassinat va ser un punt d’inflexió en la història d’Espanya, marcant l’inici d’una nova fase de violència per part d’ETA, al mateix temps que va tindre un significatiu impacte en la transició cap a la democràcia a Espanya.

El 20 de novembre de 1975, coincidint amb l’aniversari  de la mort del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, va morir després d’una llarga agonia Francisco Franco. La seua mort va marcar l’inici de la transició a la democràcia a Espanya. El seu cos va ser traslladat a la Vall dels Caiguts i enterrat en la Basílica.

La Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’Amnistia, perdonava els delictes polítics, entre altres, comesos abans del 15 de desembre de 1976. Esta llei va tindre un impacte significatiu en la transició a la democràcia, permetent alliberar  presos polítics i el retorn d’exiliats, però al temps  va constituir un impediment per a investigar les greus violacions de drets humans comeses a Espanya durant Guerra Civil i la dictadura franquista. Va formar part de la reforma política duta a terme pel govern d’Adolfo Suárez, que pretenia la reconciliació social dels espanyols prèvia a l’establiment d’un règim democràtic a Espanya.

Al juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions lliures a Espanya des de la II República, convocades pel president del Govern, Adolfo Suárez. Les Corts resultants van ser les que aprovarien la Constitució de 1978. La Unió de Centre Democràtic (UCD) va resultar guanyadora de les mateixes quasi per majoria absoluta, seguida del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), liderat per Felipe González, que va passar a convertir-se en el principal partit de l’oposició. Manuel Fraga i Aliança Popular (AP) van quedar a molta distància de la UCD al no captar el vot conservador.

Aprovada per les Corts Generals  celebrades el 31 d’octubre  de 1978, la Constitució va ser ratificada en referèndum el 6 de desembre, sent sancionada i promulgada pel rei Joan Carles I el 27 de desembre i publicada en el Boletín Oficial del Estado el 29 de desembre del mateix  any. La seua promulgació va implicar la culminació de l’anomenada transició a la democràcia. Des de 1986 el dia 6 de desembre se celebra el Dia de la Constitució.

Es van celebrar el 3 d’abril de 1979 i van suposar un esdeveniment clau en el procés de la Transició i en la consolidació de la democràcia, en renovar  unes administracions locals organitzades i en mans de persones afectes a la dictadura. Després d’una intensa campanya electoral amb mobilitzacions, mítings, pegada de cartells… l’aliança oberta de socialistes i comunistes va aconseguir copar per a l’esquerra els ajuntaments de les principals ciutats espanyoles.

Va ser un intent fallit de colp d’Estat perpetrat per alguns comandaments militars a Espanya. La ciutat de València, va ser ocupada militarment, en virtut de l’estat  d’excepció  proclamat pel tinent general Jaime Milans del Bosch.  A Madrid un nombrós grup de guàrdies civils, al comandament  dels quals es trobava el tinent coronel Antonio Tejero, va assaltar el Palau de les Corts durant la votació per a la investidura del candidat a la Presidència del Govern, Leopoldo Calvo Sotelo, segrestant  diputats i integrants del Govern d’Espanya en el seu interior. El 24 de febrer, el rei Joan Carles I es va dirigir a la nació per televisió per a situar-se en contra dels colpistes i defendre la Constitució espanyola. 

El 28 d’octubre de 1982 es van celebrar eleccions generals anticipades a Espanya. El president del Govern,  Leopoldo Calvo-Sotelo, una vegada constatada la impossibilitat d’aprovar en Consell de Ministres l’avantprojecte de Llei de Pressupostos Generals de l’Estat per a 1983 i davant la dificultat que els grups parlamentaris recolzaren els Estatuts d’Autonomia que s’estaven tramitant, va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions generals anticipades. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Felipe González va aconseguir una àmplia majoria absoluta que milers de persones es van tirar al carrer per a celebrar. 

La Llei orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana va constituir la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes, després de la seua etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial decret llei 10/1978, pel qual es creava el Consell del País Valencià. En el marc de la Constitució espanyola, és on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen el valencià en un concepte cultural propi en l’estricte marc geogràfic que comprén.

Va marcar una fita per a la recuperació de la memòria històrica i es va produir en Priaranza del Bierzo  (Lleó) a l’octubre  de 2000, aplicant tècniques arqueològiques i forenses. Va comptar amb la participació de quatre arqueòlegs, una antropòloga física i un mèdic forense, i va permetre la identificació de les restes del familiar  d’una de les persones que van realitzar els tràmits necessaris per a iniciar el procediment de busca, localització, exhumació i identificació d’una  sèrie de víctimes de la repressió en la rereguarda durant la guerra civil. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) es va constituir al desembre d’eixe mateix any.

Va ser creada per Reial decret 1891/2004 del Consell de Ministres amb l’objectiu de “fer un pas avant per a honrar a quants van patir presó, repressió o mort per defendre les llibertats durant la Guerra Civil i al llarg de la dictadura franquista” i els seus treballs han estat dirigits a “reparar la dignitat i restituir la memòria d’aquelles persones”. Els seus àmbits d’actuació eren tan amplis i diversos que la Comissió va sentir la necessitat de comptar no sols amb representants dels diversos ministeris, sinó també amb la col·laboració de les Comunitats Autònomes i les Corporacions locals, així com amb l’audiència i participació de les associacions representatives dels afectats. 

Encara que ja hi havia antecedents com la Llei 3/1999 de Patrimoni Cultural Aragonés o la Llei 13/2007 del Memorial Democràtic de Catalunya, va anar a partir de   l’aprovació de l’anomenada Llei de Memòria Històrica, quan es van reconéixer i van ampliar els drets i es van establir mesures a favor d’aquells que van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i el franquisme i quan van proliferar, a nivell de les comunitats autònomes, tota una sèrie de normatives encaminades a la recuperació de la memòria històrica i democràtica en l’àmbit autonòmic.

El 25 de març de 2008 el Govern de la Generalitat va aprovar el Projecte de llei sobre la localització i identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, el text de la qual va ser admés a tràmit per la mesa del Parlament el 22 d’abril i publicat el 28 del mateix mes. La Llei, en l’actualitat derogada, va aconseguir la seua forma definitiva al novembre de 2017 (Llei 14/2017, de 10 de novembre, de memòria democràtica i per a la convivència de la Comunitat Valenciana).