Hermano Lobo (1972-1976): Un ou dur per al Caudillo

En la primavera de 1972, un grup d’intel·lectuals que compartien la seua oposició a la dictadura van idear una nova revista, ‘El Huevo Duro’. Com els censors no van aceptar el nom i l’ou no va fructificar, va caldre pensar en una alternativa. Va ser Chumy Chúmez, àcrata de pensament i entusiasta de l’humor directe, qui va trobar la solució: fer eclosionar l’ou perquè donara vida a un animal, a un ‘Hermano Lobo’. El 13 de maig de 1972, la editorial Pléyade, que ja havia publicat la mítica revista ‘Triunfo’, treia al carrer el primer udol de ‘Hermano Loco’, amb el subtítol de ‘Semanario de Humor’, tota una declaració d’intencions que es podría resumir en el refrany “A buen entendedor, pocas palabras bastan”. Perque, més que paraules, la revista estava plena de suggeridores i provocatives imatges. Des del dibuix surrealista de OPS (Andrés Rábago) al irrevent de Chúmez, passant per Forges o Gila, entre altres, van fer de la revista molt més que un mitjà per a riure’s de la dictadura; la van convertir en un símbol de rebel·lia i transgressió. Per això va tindre tant d’éxit. La tirada de 100.000 exemplars d’aquell primer número va desaparéixer ràpidament dels quioscos. En els números successius, la tirada es va elevar fins a 150.000, i va aconseguir el seu máxim de ventes amb 170.000. La vida del semanari que hui rememorem no va ser molt llarga. Moriria un any després que el dicatdor, el que va confirmar que la seua acidesa antidictatorial ja no casava amb el nou temps de transició, o que la seua fórmula editorial no estava preparada per a resistir l’elevada competència. No obstant això, el seu balanç havia sigut majúscul. Ni més ni menys que va permitir imaginar un altre món, una altra forma de vida i, sobre tot, un altre sistema de valors que hui diem democràcia.