Drets humans
La Declaració Universal de Drets Humans, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1948, va ser el primer document legal a establir la protecció universal dels drets humans fonamentals. Més de setanta anys després, els seus 30 articles segueixen sent la base de tota llei, convenció, tractat… sobre aquest camp. Juntament amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, componen la Carta Internacional de Drets Humans.
La Declaració i el Programa d’Acció de Viena, que la Conferència Mundial de Drets Humans va aprovar el 1993, va establir el caràcter indivisible i interdependent dels drets econòmics, socials, culturals, civils i polítics, i va recomanar als Estats la realització de Plans Nacionals per complir amb la responsabilitat col·lectiva de promoure i protegir a tot el món els drets i les persones. A més, va proclamar els drets de la dona i va subratllar la necessitat de combatre la impunitat, mitjançant la creació d’una Cort Penal Internacional permanent, establerta el 17 de juliol de 1998.
Atenent a la recomanació d’aquest Programa d’Acció, el Govern d’Espanya va redactar el II Pla Nacional de Drets Humans 2023-2027, que respon a dos dels seus grans objectius: garantir el ple exercici dels drets fonamentals de totes les persones i impulsar nous avenços i conquestes en igualtat, llibertat, justícia social i qualitat democràtica, tant dins com fora de les nostres fronteres.
La Delegació de Memòria Democràtica de la Diputació de València, des del moment de la seva creació, s’ha sumat al compromís comú dels poders públics fent de la promoció i garantia dels drets humans un dels principals eixos vertebradors de les seves actuacions, assumint l’obligació de prendre una posició activa, dirigida a defensar i fomentar la justícia social i el benestar de tots els ciutadans i ciutadanes en l’àmbit de les seus competències, especialment de les víctimes que, al llarg dels anys, han vist vulnerats els seus drets i tenen el dret legítim a una reparació.
“Tots sabem quins són els problemes i tots sabem què hem promès aconseguir. El que cal ara no són més declaracions o promeses, sinó acció; acció per complir les promeses ja fetes”
— Kofi Annan, Ex Secretari General de les Nacions Unides
Segons el Tribunal Suprem, ja que en el moment de produir-se els fets Espanya no havia tipificat ni tenia coneixement de la vigència dels crims de dret internacional, aquesta categoria no és aplicable als esdeveniments de la Guerra Civil i el franquisme. Aquest raonament desestima que Espanya estiguera vinculada al seu dia pel costum internacional (expressada en les Convencions de l’Haia de 1899 i 1907, i en els principis de Nuremberg, confirmats per les Nacions Unides en 1946).
Segons el Tribunal Suprem, a l’haver transcorregut més de 20 anys des que es van cometre els fets denunciats, ha expirat amb escreix el temps màxim de prescripció previst pel Codi Penal espanyol, contradient així el principi d’imprescriptibilitat dels crims de dret internacional (Estatut de Roma, article 29).
El Tribunal Suprem presumix la defunció de les persones responsables i ho considera un impediment per a investigar. D’aquesta manera, el tribunal ignora que, en el cas de crims de dret internacional, els Estats tenen l’obligació absoluta d’investigar i de garantir el dret a la veritat, justícia i reparació de les víctimes, sense que el transcurs de molts anys suprimisca aquesta obligació. S’han identificat a presumptes responsables vius, desmentint així la presumpció de defunció declarada pel Tribunal Suprem.
L’aplicació d’amnisties als crims de dret internacional vulnera tant el dret a un recurs efectiu del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, de jerarquia superior a les lleis, com la impossibilitat per a un Estat d’invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat (Convenció de Viena de Dret dels Tractats). Així mateix, els Estats tenen el deure de posar fi a la impunitat, exercint la seua jurisdicció penal contra els responsables (Estatut de Roma, Preàmbul).
El Tribunal Suprem ha afirmat que “el dret a conéixer la veritat no forma part del procés penal” i remet a altres organismes, especialment historiadors. No obstant això, la Llei de Memòria Històrica no consagra el dret a saber ni la investigació exhaustiva de crims de dret internacional i, per tant, no garantix el dret a la veritat ni a la justícia.
Al novembre de 2008, el Jutjat Central d’Instrucció Núm. 5 de l’Audiència Nacional, llavors a càrrec de Baltasar Garzón, es va inhibir (és a dir, va declinar la seua competència) per a conéixer de la querella presentada en 2006 per homicidis i desaparicions forçades en el marc de crims contra la humanitat comesos a Espanya entre 1936 i 1951, que donava compte de 114.266 desaparicions. De la dita inhibició es va derivar la competència a nombrosos jutjats territorials competents, en els que s’ha constatat una tendència continuada a l’arxiu per part dels jutges espanyols.
Aquesta tendència s’ha consolidat després de la sentència del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 2012. En aquest context, la investigació de crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme que pogueren dur a terme tribunals d’altres països en aplicació del anomenat “principi de jurisdicció universal” és una altra important via amb què poden contar les víctimes per a combatre la impunitat.
La sentència del Tribunal Suprem 101/2012, de 27 de febrer de 2012, declara que els jutges espanyols no han d’investigar els crims de la Guerra Civil i el franquisme basant-se en arguments que Amnistía Internacional considera contraris al dret internacional.