Any 1936. A menys de quatre mesos transcorreguts del començament de la Guerra Civil Espanyola, i davant l’incipient cércol que patix Madrid a les mans del bàndol revoltat, el Govern republicà decidix abandonar la vila i traslladar el seu gabinet a la ciutat de València, més allunyada del front. Els primers atacs aeris indiscriminats sobre la capital motiven que, per a protegir la seua integritat, el Patrimoni Històric i Artístic acompanye fins a Llevant a la direcció de l’Estat. Allí, a l’empara dels murs de les Torres de Serrans i les voltes de l’Església del Patriarca, es catalogarà, restaurarà i guardarà en lloc segur per un temps. Després, amb l’esdevenir de la guerra i l’avanç de les tropes rebels, haurà de continuar el seu camí cap a Barcelona després d’una administració republicana que fugirà en desbandada per a, posteriorment, travessar la frontera amb França rumb a Ginebra.

La senyora Claramunt, una empresària valenciana, angoixada per l’esdevindre de la guerra, busca la forma en la qual ella, al costat dels seus treballadors i les seues famílies, puguen eixir d’Espanya fora de perill. Però el pla requerix d’una gran quantitat de diners que ara no posseïx. Com finançar la fugida?

Amb un robatori.

Entre els quadres traslladats des del Museu del Prado es troba la Mona Lisa, una de les versions de la Gioconda realitzada per l’estudi de Leonardo da Vinci. Aconseguir el quadre, substituir-lo per una còpia perfecta i vendre l’original a un marxant d’art serà complicat, encara que no impossible. Només cal involucrar a les persones adequades. Però la guerra avança i se’ls acaba el temps.

Trencar les parets del col·legi.

Deixar que entren els AVIS i es convertisquen en MESTRES dels seus nets per uns dies.

D’això tracta este llibre.

De comptar una IDEA que un dia es va convertir en un projecte.

De viure l’ESCOLA i de no separar-la de la vida.

De contar històries tristes i alegres. Més tristos, potser, perquè així van ser les seues VIDES.

D’HISTÒRIES que els majors conten als seus nets en primera persona, i a vegades per primera vegada.I de NETS que se sorprenen i s’adonen, definitivament, que les seues vides són un regal en comparació a les que van viure les seues famílies fa ben poquet.

La història acostuma a construir-se sobre paradoxes. Este llibre rescata una d’elles: com Espanya va aconseguir aprovar el dret al vot femení en un encés debat en el Congrés que va tindre lloc entre dos dones parlamentàries: Clara Campoamor i Victoria Kent, posicionades a favor i en contra del sufragi universal.

Quan es complixen noranta anys d’eixa fita i en una edició de luxe amb il·lustracions d’Helena Pérez García, Isaías Lafuente escriu el relat definitiu sobre este moment històric i intenta posar fi a tots els falsos mantres que hui dia continuen proclamant-se. Una narració exquisida que ens acosta a un de les majors fites de la història del feminisme a Espanya.

El segon volum de les Obres Completes de Carlos Jiménez Villarejo, Memòria Democràtica, part de l’Informe del Consell d’Europa de 2006 i descriu l’abast i conseqüències lesives del colp militar franquista de 1936, la posterior anul·lació de drets, les desaparicions forçoses i la repressió. Referent a això, hi ha textos fonamentals que fan referència a la destrucció de l’orde republicà i l’anàlisi del principal instrument repressiu: la Brigada Polític-Social. Consells de Guerra i el TOP que formalitzaven les penes de mort i les ingents penes de presó que va patir l’oposició democràtica. S’inclou a més una profunda anàlisi de la primera Llei de Memòria Històrica (2007), d’indubtable valor. però insuficient davant la impunitat dels crims de Lesa Humanitat perpetrats durant quasi quatre dècades.

María Pérez Lacruz, coneguda com a María la Jabalina, va ser l’última dona assassinada pel franquisme a la Comunitat Valenciana. En 1942, amb tan sols 25 anys, va ser afusellada en El Terrer, el tristament conegut mur de Paterna (València). La jove anarquista de les Joventuts Llibertàries havia crescut al voltant de la fàbrica del Port de Sagunt, on es respirava l’ambient de la lluita obrera. Amb tan sols 18 anys va tindre el valor d’allistar-se com a miliciana en la Columna de Ferro, on va exercir com a infermera. Va ser probablement la primera dona ferida en la guerra civil. Durant la repressió de la postguerra va ser delatada, detinguda i acusada injustament de delictes que mai podia haver comés. Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou, guanyadors del Premi Nacional del Còmic pel dia 3 (Astiberri, 2018), reaviven una de les moltes històries silenciades de dones que van lluitar per la pau i la llibertat i, a més, es fan ressò del desig més profund de la mare de la Jabalina: que una injustícia tan gran mai caiga en l’oblit

Centenars d’espanyoles van perir en l’infern nazi. En el seu exili com a republicanes, moltes van col·laborar amb la Resistència francesa, encara que a penes se’ls ha concedit el mèrit de protagonistes en la lluita antifeixista. Capturades a la França ocupada, des d’allí van ser traslladades als camps de concentració. Allí no sols van experimentar les mateixes vexacions i tortures que els hòmens, sinó que van patir violències específiques: experimentació mèdica, violència sexual i atacs a la seua maternitat separant-les dels seus fills. El catàleg d’atrocitats que van patir no té fi.

Recopilant este calvari col·lectiu i íntim, este llibre descriu la doble victimització patida per les espanyoles en l’Holocaust comptada pels seus protagonistes. Després del seu alliberament amb la finalitat de la Segona Guerra Mundial, no van poder tornar a Espanya, i els seus relats es van situar en l’ombra de les narratives masculines i de l’oblit imposat al nostre país durant la dictadura.

Per a rastrejar les seues experiències, l’autora ha consultat arxius de 14 països i ha recopilat nombrosos testimoniatges amb el propòsit de situar a estes dones en el lloc de la història que es mereixen. Amalia Rosado Orquín és periodista i doctora en Estudis Interdisciplinaris de Gènere per la Universitat Jaume I. Les seues publicacions aborden la figura de la dona i el seu paper en la història; la seua principal àrea d’investigació se centra en les víctimes del franquisme i del nazisme.

Esta publicació recull el diari que Genoveva Pons Rotger, mestra republicana de l’escola pública de Llíria,  va redactar durant els tres anys en què estigué empresonada en tres presons de  Llíria i dos de València en acabar la Guerra Civil. El llibre també inclou una sèrie d’estudis dels  historiadors Joan Josep Adrià Montolío, Mª del Carmen Agulló Díaz, Carles Asensi Torres, Joan Manel Martí Llufriu i Francesc Rozalén Igual. Altres textos del llibre han estat elaborats per la mestra Guadalupe Marín Mas i la neta de Genoveva, María Fernanda Triviño Alfonso. El pròleg és de la mestra Roser Santolària Domingo. 

Arte y Propaganda. Carteles de la Universitat de València presenta una àmplia selecció dels millors affiches de guerra que formen l’esplèndida col·lecció de cartells republicans que conserva la Universitat de València. Aquestes obres gràfiques, juntament amb uns interessants dissenys publicitaris de les acaballes del segle xix, han estat rescatades d’un oblit prolongat gràcies a la tasca de catalogació del patrimoni universitari que el projecte Thesaurus duu a terme. Aquesta selecció d’obres demostra la vitalitat i maduresa del grafisme valencià i forà i de vegades posa en relleu les connexions que va tenir amb les tendències artístiques més avançades de cada etapa. El cartell polític, com també el comercial en el qual està plenament imbricat, combinà múltiples recursos i estilitzacions art decó, components d’origen expressionista, i una accentuada tendència al realisme que en la recerca de noves vies de més objectivitat conduí des del dibuix a la fotografia i al fotomuntatge.

Este llibre fotogràfic se centra en els anys de treball d’exhumació de les fosses del franquisme i de l’anomenat “Paredón de España” a Paterna (València), lloc on van ser afusellades 2.238 persones de 191 pobles d’Espanya i altres 60 municipis d’altres regions.

Punto Ciego és el resultat final d’un projecte que pretén ajudar a la recuperació de la memòria històrica i a la lluita contra l’oblit partint de la fossa com a lloc físic d’on sorgixen les històries anònimes i confluïxen relats que revelen peces d’una memòria encara per reconstruir entre famílies, forenses, antropòlegs i historiadors.Punto Ciego és el llibre que, mesclant paraules, fotos, vídeos i documents arreplega tot el treball que el fotògraf Santi Donaire va realitzar en paral·lel a la labor de l’associació Arqueoantro entre els anys 2017 i 2024.

La camarilla de Franco (els seus ajudants, el seu metge, la seua esposa Carmen Polo…) insisteixen en el nomenament d’Arias Navarro, una sorprenent bandada que demostra les minvades capacitats d’un dictador ancià. Un dictador superat per la crisi del seu règim, on l’oposició interior creix mentre l’exterior es lleva la peresa, i on els nous enemics demostren la seua audàcia en matar, en ple centre de Madrid, al mateix president del Govern. “No hay mal que por bien no venga”, dirà Franco el 30 de desembre de 1973 en el seu tradicional discurs de cap d’any, perquè “un nuevo rumbo político” se centrarà en mantindre “la solera de nuestro Movimiento”. La camarilla del Pardo i, al final, el propi dictador, confien que Arias complisca amb aqueix mandat de continuïtat, però la passió franquista del nou president xoca contra la seua raó aperturista: no vol trair al cabdill però sap que “el espíritu del 18 de julio” no servirà per a encarar els reptes del present ni del futur. El seu Govern, en definitiva, suposarà un “fértil fracaso” per als qui anhelen un canvi de règim.

Ens van inculcar les grandeses d’una Transició pacífica i modèlica, però existeix una intrahistòria desconeguda satisfeta de mentides, conspiracions, guerra bruta, corrupció i crims d’Estat. La Transició oculta és un esborronador recorregut per episodis que mai ens van contar, que expliquen com i per què hem arribat fins ací.

El cultiu del coneixement i la divulgació de la Memòria democràtica és una autèntica necessitat per a tota societat avançada, en la qual es defensen valors i principis que es pretenguen ètics i universals. La Memòria col·lectiva no és ni hauria de ser una altra cosa que el coneixement més exacte possible del desenvolupament històric que ha experimentat tot model polític de convivència al llarg del temps. En l’actualitat, gràcies a les infinites possibilitats educatives que ofereixen les noves eines i mitjans digitals és més fàcil que mai tant el coneixement precís i rigorós com la desinformació i intoxicació interessades. Mai ha sigut tan fàcil, doncs, el revisionisme fal·laç i interessat com també és cert que ho és, igualment, la revisió, verificació i contrast eficaç de la realitat dels fets històrics. Les opinions han de ser lliures però la realitat dels fets històrics ha de ser respectada i fins i tot considerada sagrada, en el seu sentit moral i pedagògic per al present i el futur. Hi ha ciutadans, malgrat tot, deliberadament desinformats. Existeix la possibilitat d’una Memòria democràtica políticament desinteressada, científica i objectiva? La veritat és que, en tota societat democràtica, hauria d’haver-hi, almenys, un mínim consens històric sobre els fets més rellevants del seu passat col·lectiu. Aquesta obra pretén mostrar als lectors un ventall divers de bones pràctiques, per al coneixement i la divulgació, en tots els nivells formatius- del passat més recent -i, per això, més discutit i fins i tot controvertit-, amb la finalitat de mostrar les noves possibilitats per al seu foment que presenten tant el sistema educatiu com el mediàtic de cara a la millor aproximació factible al passat d’una determinada nació i a un col·lectiu social i nacional en la seua dimensió històrica.