És, sense cap dubte, un clàssic de la literatura socialista que mereix estar en un lloc d’honor entre les obres dedicades a la gran gesta del proletariat espanyol. L’obra de Felix Morrow afig un valor inqüestionable: el seu autor la va escriure just en el moment en què la classe obrera i els llauradors pobres van alçar un exèrcit milicià i es van llançar a la presa de fàbriques i terres, començant un procés de transformació social tan sols comparable a la gran revolució bolxevic d’Octubre de 1917. Al mig d’esta profunda revolució social, els treballadors i la joventut van alliberar una feroç lluita armada contra el feixisme que es va prolongar durant tres anys. El seu exemple va commocionar als oprimits de tot el món i va atraure una solidaritat extraordinària.

Les“Falanges Juveniles de Franco” van ser un element privilegiat de la política de joventut del franquisme en les dècades de 1940 i 1950, i tenien com a objectiu principal la socialització dels seus integrants en l´ideari nacional-sindicalista. Creades en 1942 com l´organització juvenil del règim sempre van estar sota el control directe dels falangistes. Després de quasi dues dècades d´intervenció en la joventut espanyola van ser substituïdes en 1960 per la”Organización Juvenil Española (OJE)”. Aquest canvi es va dur a terme mitjançant un complicat procés de debat entre els màxims responsables de la política juvenil, amb intervenció en alguns moments del ministre secretari general del Moviment, en un context en què el franquisme intentava abandonar els seus trets més durs i s´orientava cap a una nova etapa caracteritzada per la «democràcia orgànica».

Un sociòleg, una periodista i dos juristes analitzen el cas d’Espanya i de les actuacions que s’han portat a terme i s’estan plantejant en l’àmbit de la memòria històrica. Assenyalen com la debilitat de la nostra democràcia radica en la impunitat de la dictadura, l’abandó de les víctimes i l’absència de polítiques de memòria. Després de més de quatre dècades, encara queda molt per fer per a construir la memòria democràtica, i l’obra proposa un camí que es pot seguir.

A partir d’entrevistes orals, fonts documentals i bibliografia, l’autora proposa una investigació que reflecteix el paper de la dona en el manteniment i la propagació de la cultura política republicana al desterrament. L’obra naix amb el començament del segle XX i narra els triomfs aconseguits per la dona a Espanya fins a la victòria dels sublevats. L’estudi arreplega des d’aspectes socials i econòmics fins a uns altres purament polítics com la Unión de Mujeres Españolas, que va actuar en favor dels drets dels presos sota la dictadura.

Aquest llibre combina una selecció rigorosa de fonts i entrevistes mitjançant les quals se’ns acosta al fenomen, únic en aquell moment de la història de la humanitat, de l’eixida de milers de xiquets des de la zona republicana a l’exili en busca de seguretat. L’obra ens parla dels seus sentiments i vivències a la Unió Soviètica, tant en l’època soviètica, com en la posterior evolució política d’aquelles terres que un dia els van acollir. També tracta les diferents decisions que van prendre aquests espanyols exiliats quan eren xiquets davant la possibilitat de la tornada a Espanya.

Exposició centrada en tres eixos temàtics. La primera part es dedica als atacs que va patir la ciutat per aire i per mar, i als mitjans per a repel·lir-los. València va ser una de les ciutats que va patir més bombardejos, més de 440, especialment arran de ser la seu del govern de la nació.

La segona part mostra els efectes dels atacs en els edificis i en la població civil. El testimoni gràfic arreplegat pels fotògrafs de l’època reflecteix la duresa del conflicte.

La tercera part de l’exposició tracta sobre la construcció de refugis feta per la ciutat. Se’n van arribar a construir més de tres-cents, però ja quasi no en queden testimonis.

L’estudi de la repressió a terres valencianes moltes vegades ha deixat una mica de costat la qüestió del paper de la dona militant. L’obra analitza l’univers de les presoneres polítiques a la província de València, tant en el període republicà com en el franquista, i destaca les diferències importants que hi ha entre els dos períodes. El llibre ens acosta al patiment, l’exclusió social i el llarg silenci que va caure sobre aquestes dones i va acompanyat d’un apèndix amb el nom, la procedència i les sentències de les dones afectades per aquesta repressió.

Aquest llibre presenta els testimonis de tres generacions d’antifranquistes al País Valencià: la de la guerra i la postguerra; la dels anys cinquanta, i «la del 68». La lectura d’aquestes històries de vida i dels documents que les acompanyen, adquireixen una significació més profunda quan es contemplen des de la perspectiva social del seu grup d’edat o generació. S’obté així un puzle d’experiències entrecreuades que tracen una xarxa, una trama, un recorregut ―dels molts possibles― per la història de l’oposició antifranquista.

Amb només dèsset anys, Paco Aura Boronat (Alcoi, 1918) va lluitar amb els republicans en la Guerra Civil i, després de la derrota, va fugir a França, on va treballar en la línia Maginot i va caure en mans dels alemanys, que el van deportar al camp de concentració de Mauthausen, on va sobreviure durant més de quatre anys. El seu paisà, l’escriptor i dibuixant Jordi Peidró, ha narrat en format còmic la seua història.

L’adaptació al còmic de l’obra de Preston sobre el bombardeig de Guernica suposa la continuació de la primera adaptació al còmic de La Guerra Civil Española de l’historiador anglés que ha obtingut un gran èxit editorial.

En aquesta obra el Premi Nacional d’Història fa una anàlisi de les claus per a entendre el període que comprén des del final de la Guerra fins a la mort del dictador, i estableix les característiques de les diferents fases de la dictadura i els esdeveniments que van marcar el seu rumb. És una obra bàsica en el seu plantejament i amb un format molt fàcil i assequible per a tot tipus de lectors.

Aquesta obra del catedràtic de Ciències Polítiques de la UNED potser és el contrapunt a la visió que del mateix període fa l’obra de García de Cortázar. Ací el franquisme és presentat exclusivament com un règim basat en el genocidi i el terror, del qual assenyala els responsables de la ignomínia i els seus hereus i beneficiaris actuals.