La mirada de l’observador registra els esdeveniments dels quals és testimoni imparcial. L’aparició del reporter gràfic va alimentar als lectors de periòdics amb el relat dels fets que fixava la càmera fotogràfica. Els pioners del reporterisme fotogràfic triaven l’enquadrament, condicionaven els efectes de llum i a vegades optaven per embellir el que retrataven amb l’objectiu d’acostar-se a l’art com a expressió. Agustí Centelles, un dels grans fotògrafs del segle XX, va tindre sempre molt clar l’objecte de les seues fotografies. Pretenia la plasmació de la realitat amb la bellesa o la brutalitat, segons els casos, del subjecte que retratava.

[TODO] Centelles ens ofereix per primera vegada l’obra de l’artista ordenada després d’un estudi cronològic, i organitzada en èpoques i temes com la Segona República, la Guerra Civil, el front d’Aragó, les Brigades Internacionals i el camp de Bram.

Si haguérem pogut contemplar amb els nostres propis ulls els esdeveniments històrics que han marcat el nostre present estaríem més prop de comprendre l’experiència d’haver sigut un més dels seus protagonistes. El llibre Sangre en la frente. La Guerra Civil en color proposa tornar al conflicte que va marcar de manera irreversible el camí recorregut per la societat espanyola recent, i que encara hui ens convida a un exercici de reflexió i memòria, a través de cent huitanta instantànies, que són altres tants moments capturats en el temps, reinterpretats per a l’espectador actual per mitjà del color.

Tota aquesta informació silenciada, tergiversada o enterrada que ací recuperem explica, en el seu conjunt, per què aquest país va perdre la seua Memòria; per què, ja amb tants anys de democràcia a la nostra esquena, hi ha molts que desconeixen la seua pròpia Història o gran part d’ella; i per què seguim enfrontats en discussions sense arguments i sense sentit que provoquen que la nostra convivència en societat siga molt més difícil del que ho hauria sigut d’haver tingut accés a la informació veraç.

Aquestes són, en total, 22 Lliçons rescatades per un professor d’Història i 21 alumnes que han comptat amb la col·laboració de més de 60 experts i persones que han oferit el seu testimoniatge de primera mà per a completar una gran faena plena de Memòria que tracta de mirar al futur amb optimisme i esperança

El Patronato de Protección a la Mujer va ser un organisme creat en 1941 i dissolt en 1985 que va perseguir «la dignificació moral de la dona» amb l’objectiu -almenys sobre el paper- de controlar i eliminar l’exercici de la prostitució clandestina de menors d’edat. No obstant això, es va erigir com un sistema de control sobre la població femenina, que va tractar d’imposar un arquetip homologat de dona regit per la decència, la cautela i la castedat. Sota l’ull vigilant d’ordes religiosos femenins, milers de xiques van ser tancades en reformatoris convertits en espais de tortura, repressió i càstig. Aquesta és la història d’una de les institucions més antigues del franquisme, que va exercir un ferri control sobre les idees, les actituds, els comportaments i, sobretot, els cossos de milers de dones i xiquetes que es van atrevir a qüestionar les rígides normes de moralitat que els van ser imposades. També, la d’un organisme desconegut que va aconseguir sobreviure a la mort del dictador i va allargar l’agonia de moltes joves fins a ben entrada la democràcia.

La història d’Espanya de 1931 a 1982 –Segona República, Guerra Civil, Franquisme i Transició– pot entendre’s com una història «recent» en tant que es tracta d’un passat que continua present, un passat candent i incòmode per a la societat espanyola actual sobre el qual la historiografia i l’escola tenen molt a dir. El present estudi, elaborat per professorat universitari i de secundària, pretén afavorir la construcció escolar d’una memòria democràtica transversal des del rigor i amb un enfocament divulgatiu. D’una banda, evidència els problemes que presenten els llibres de text, tenint en compte la seua centralitat en la construcció d’imaginaris històrics entre les noves generacions. D’altra, proposa estratègies per a una pràctica docent crítica, al mateix temps que facilita síntesis actualitzades i fonts escrites sobre alguns dels aspectes més significatius de l’Espanya recent que no s’aborden de manera adequada ni en els llibres de text ni en la formació docent.

Las cartas de la memoria dels assassinats pel franquisme i les respostes que els seus familiars no van poder donar-los en vida.

Moments abans de ser afusellades, algunes víctimes del franquisme van escriure cartes als seus sers estimats. Huitanta anys després, els seus familiars les contesten una a una perquè, aquesta vegada sí, les missives arriben al seu destí impossible. Aquest llibre els posa cara i els dona veu per a fer justícia. 

El llibre Las cartas de la memoria –en el qual Tomás Montero i altres membres de Memòria i Llibertat porten treballant 20 anys– ens aporta un enfocament molt íntim de les víctimes de la repressió franquista. D’una banda, podrem llegir les seues valentes cartes de comiat, plenes d’amor i de preocupació pels quals es queden. Per un altre, coneixerem les respostes que les filles, nets, germanes o nebots sempre van voler donar-los.

Un exercici de sanació personal que han tingut la generositat de compartir amb nosaltres per a alertar-nos dels perills del feixisme i de la intolerància. Però, sobretot, perquè les veus d’aquests herois i heroïnes de la llibertat no s’apaguen en l’oblit.

L’assassinat de Federico García Lorca, ocorregut en els primers dies de la guerra civil espanyola, i la cerca de la fossa on puga estar enterrat continuen plantejant hui dia nombroses incògnites sense resoldre, i continuen atraient l’atenció d’investigadors, especialistes i admiradors de la seua obra. En 1955, un escriptor nord-americà va arribar a Granada per a intentar esclarir aquest crim de ressonància internacional que el règim de Franco havia intentat ocultar sota un mur de silenci. ‘L’aranya de l’oblit’ està basada en la peripècia real d’aquest home, Agustín Penón, i ens acosta a un personatge que, durant una estada de quasi dos anys a Granada, va posar en fallida la seua salut i la seua fortuna per a intentar resoldre un misteri sobre el qual, malgrat les seues grans troballes, va optar finalment per no publicar una sola paraula. Qui era realment aquest home que va callar voluntàriament tot el que havia descobert? Aquesta és la història d’una persona que, a l’Espanya de Franco, es va atrevir a investigar el misteri de l’assassinat de Federico García Lorca per a acabar convertit ell mateix en un altre misteri…

Mi Odisea és un diari original i inèdit que va escriure Antonio Gutiérrez (Vélez-Málaga) en 1948 en el qual narra la fugida de Màlaga al costat de la seua família davant l’entrada imminent de les tropes franquistes a la ciutat. És el que es coneix com la Desbandá en què va haver-hi milers de morts pels atacs indiscriminats dels revoltats. La Desbandá, coneguda també com la Huía constitueix un dels crims contra població civil indefensa més atroços de la contesa, al costat del bombardeig de Guernica.

Antonio Gutiérrez narra en el seu diari, no sols l’episodi de la massacre en la carretera de Màlaga a Almeria, sinó el seu periple vital fins que va aconseguir travessar els Pirineus a la recerca de refugi. Allí seria conduït als camps de concentració de Argelès-Sur Mer i Bram. Finalment, es va quedar com a refugiat a Normandia.

Es tracta d’un testimoniatge excepcional que arriba a les nostres mans gràcies al professor Nelson Seguí, que en els anys 2007 i 2008 es va desplaçar a Córdoba, Argentina, per a impartir sengles cursos de valencià a descendents de l’exili al país llatinoamericà. Aquest projecte va ser cofinançat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Conselleria d’Educació. Va ser el professor Seguí qui, davant la confiança que va despertar entre els alumnes, va quedar custodi d’aquest diari que li va ser entregat per una de les netes d’Antonio Gutiérrez.

Descripció dels treballs i actuacions realitzades per la Delegació de Memòria Històrica des de la seua creació fins l’any 2023.

#ElMur és un projecte que des de 2018 ha treballat per a recuperar la memòria democràtica de la Comunitat Valenciana. Des dels seus inicis, el projecte es va desenvolupar en serials de podcast amb desplegament multimèdia, emesos per À Punt Mèdia i Plazaradio. Dins d’aquesta estratègia transmèdia, es va concebre #ElMur en format d’exposició. Imatges, relats i objectes que donen compte de la història més pròxima.

La mostra comissariada per Carlos López Olano i Eduard Torres es va exhibir en el Palau Joan de Valeriola seu de la Fundació Xirivella Soriano, entre desembre de 2022 i març de 2023.

En el catàleg es troba la descripció temàtica i gràfica de l’exposició i la història sobre el naixement i l’evolució del #ElMur. A més s’inclouen estudis i informes en els quals es reflexiona sobre la trajectòria històrica memorialista des de punts de vista diversos, alhora que s’aborden l’estat de la qüestió de la Memòria Democràtica, els últims avanços en la investigació del camp de concentració d’Albatera, l’actualització de les fases i processos de recuperació de víctimes de les fosses comunes i la fundació de la Plataforma d’Associacions de Familiars de Víctimes del Franquisme de les Fosses Comunes de Paterna i les polítiques públiques de memòria en el cas de Castelló.

En la primavera de 1972, un grup d’intel·lectuals que compartien la seua oposició a la dictadura van idear una nova revista, ‘El Huevo Duro’. Com els censors no van aceptar el nom i l’ou no va fructificar, va caldre pensar en una alternativa. Va ser Chumy Chúmez, àcrata de pensament i entusiasta de l’humor directe, qui va trobar la solució: fer eclosionar l’ou perquè donara vida a un animal, a un ‘Hermano Lobo’. El 13 de maig de 1972, la editorial Pléyade, que ja havia publicat la mítica revista ‘Triunfo’, treia al carrer el primer udol de ‘Hermano Loco’, amb el subtítol de ‘Semanario de Humor’, tota una declaració d’intencions que es podría resumir en el refrany “A buen entendedor, pocas palabras bastan”. Perque, més que paraules, la revista estava plena de suggeridores i provocatives imatges. Des del dibuix surrealista de OPS (Andrés Rábago) al irrevent de Chúmez, passant per Forges o Gila, entre altres, van fer de la revista molt més que un mitjà per a riure’s de la dictadura; la van convertir en un símbol de rebel·lia i transgressió. Per això va tindre tant d’éxit. La tirada de 100.000 exemplars d’aquell primer número va desaparéixer ràpidament dels quioscos. En els números successius, la tirada es va elevar fins a 150.000, i va aconseguir el seu máxim de ventes amb 170.000. La vida del semanari que hui rememorem no va ser molt llarga. Moriria un any després que el dicatdor, el que va confirmar que la seua acidesa antidictatorial ja no casava amb el nou temps de transició, o que la seua fórmula editorial no estava preparada per a resistir l’elevada competència. No obstant això, el seu balanç havia sigut majúscul. Ni més ni menys que va permitir imaginar un altre món, una altra forma de vida i, sobre tot, un altre sistema de valors que hui diem democràcia.

Reedició del llibre del pintor i escritor Ricardo Bastid (València, 1919 – Buenos Aires, 1966) on va plasmar els seus records i vivències durant els dies que va estar a la pressó, esperant per a ser interrogat, als calabossos de la Direcció General de Seguritat ubicats a la Puerta del Sol de Madrid.