Notícies 
Després de la gran exposició a Ginebra dels fons del Museu del Prado evacuats el Govern republicà durant la Guerra Civil, les obres van tornar a Espanya amenaçades, en aquesta ocasió, per l’inici de la Segona Guerra Mundial, fets narrats magníficament en el llibre d’Arturo Colorado, “Èxode i exili de l’art. L’odissea del Museu del Prado durant la Guerra Civil”. Però en la immediata postguerra, en la seua campanya antirepublicana, el franquisme va pivotar els seus missatges sobre dues comparacions històriques, la del robatori dels “rojos” amb el saqueig napoleònic i la de la “nova Espanya” amb la volta a les glòries de l’imperi. Era l’irredemptisme patrimonial, de “rescat de les obres robades” durant la guerra o de reparacions revengistes de vells deutes de l’enemic francés, ara vençut pels amics nazis. L’acusació franquista del saqueig del patrimoni va tindre la seua continuació en la cerca d’obres d’art, eixides unes per via oficial cap a Suïssa o França, per decisió del Govern de la República o dels Governs de Catalunya i del País Basc, i altres per via del robatori. El “rescat” franquista no diferenciava entre l’una o l’altra eixida, però com bé sabien els responsables, les facilitats per a cada cas eren molt diferents. Les primeres van ser pràcticament entregades pels republicans, comunicant on es trobaven; les segones, no obstant això, depenien de les detencions de la policia francesa, de la col·laboració de la Gestapo o de les denúncies arribades a l’Ambaixada.