Convocatòria 2025

Es tracta d’un projecte escrit.
Este treball partix del testimoniatge oral d’Ángela Morant Femenía, una dona de l’àmbit rural valencià, amb l’objectiu de recuperar la memòria silenciada de les dones que van viure entre la dictadura franquista i la transició democràtica. A través d’entrevistes, documents familiars i recursos multimèdia (codis QR amb fragments de veu), el projecte analitza com la memòria personal es vincula amb la història col·lectiva i enfortix la construcció d’una ciutadania crítica. És un exercici de justícia i reconeixement que reivindica la resistència quotidiana, la solidaritat i el paper actiu de les dones en la defensa de la democràcia.

L’autor dedica el treball a la seua àvia, Àngela.

Este projecte, presentat com a obra de creació teatral, consistix en el guió d’una obra de teatre protagonitzada per dones. L’obra traça un recorregut històric i dramàtic que recrea l’evolució de la condició femenina a Espanya, des dels avanços de la Segona República fins a l’actualitat, passant per la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista. El treball s’erigix com un homenatge i reivindicació a estes dones, els qui, malgrat patir la repressió, van resistir i van alçar un discurs ferm en favor de la reconciliació, la justícia i el respecte pels drets humans.

Este treball és un projecte audiovisual que explora el paper de les dones com a guardianes de la memòria durant la repressió franquista.
El tema principal del projecte gira entorn de la figura femenina i el seu rol crucial, no sols en la preservació de la memòria dels afusellats per la repressió, sinó també en la defensa i transmissió de l’educació igualitària i crítica, i la llengua valenciana.
El documental se centra en l’àmbit privat i la llar, l’espai al qual les dones van ser relegades forçosament durant la dictadura. A més, establix una clara connexió entre el passat i la societat actual, concloent que la valenta labor de resistència d’estes dones en l’àmbit privat té una rellevància directa i innegable en les llibertats democràtiques de les quals gaudixen les generacions posteriors.

Este projecte audiovisual connecta la història local de repressió durant el franquisme amb els testimoniatges personals de dos dones de la mateixa família, una espanyola i una romanesa, que van viure sota les dictadures de Franco i Ceaușescu, respectivament.
El projecte ha tingut com a objectiu rescatar, visibilitzar i posar en valor la memòria de les dones com a protagonistes i guardianes de la història familiar i col·lectiva, especialment en contextos de repressió política i violència estructural, així com aprofundir en la transmissió de la memòria femenina, rescatant vivències silenciades i donant-los forma a través d’un producte audiovisual de 19 minuts de duració.
Les dones entrevistades —mare i àvia de l’autora— encarnen la resistència, la transmissió de valors i la memòria com a forma de supervivència. A partir d’esta experiència personal, s’ha construït un relat col·lectiu.

Este treball és un projecte audiovisual.
Els alumnes partixen d’una investigació de proximitat, on entrevisten les dones del seu entorn més immediat per a documentar com mantenen visca la memòria dels seus sers estimats.
Posteriorment, amplien el seu interés cap a a labor de dones destacades en el panorama espanyol de la memòria com Soledad Luque Delgado, Begoña Arretxaga o Rosa María Mateo. Així mateix, s’expandixen a l’esfera internacional, fent una emotiva menció a figures emblemàtiques de la lluita per la veritat, com les Àvies de la Plaça de Maig o les Mares de Soacha.
El projecte transmet un missatge poderós: “Recordar no és viure en el passat. És no deixar que el dolor es repetisca. És cuidar la veritat. I cuidar als qui no poden parlar.”
El treball conclou que és fonamental crear espais de reflexió i honrar als qui van patir per a assegurar l’estat democràtic actual, recordant-nos que la memòria és una herència viva.

Este projecte audiovisual arreplega el testimoniatge oral de Gloria Reiz Macià, la besàvia de l’autor, qui va nàixer a Madrid, però va ser acollida per una família republicana a Benetússer una vegada va començar la Guerra Civil.
El valor d’este treball radica en la seua capacitat per a combinar la veu íntima de la protagonista amb imatges d’arxiu —fotografies, cartells de l’època—, amplificant el seu relat. La memòria de la infància, marcada pel desarrelament, la por i la solidaritat, es convertix en una finestra directa que mostra les conseqüències humanes del conflicte, especialment per als més xicotets.
Gloria no sols recorda, sinó que interpreta el passat amb consciència crítica, posant en evidència la importància de la cura i el paper de les dones —com és el cas de la seua mestra d’escola o la dona que la va acollir— que van sostindre emocionalment als xiquets i les xiquetes.
Este és un treball que mostra la realitat social d’un conflicte i que dignifica l’experiència femenina i infantil dins del relat històric.

Es tracta d’un projecte de creació artística, en concret d’un acrílic sobre llenç amb tèxtils. És una obra que intenta transmetre un espai íntim com és l’interior d’una habitació que recrea les llars de les dones durant la dictadura. Les parets de l’espai estan cobertes amb cortines cosides amb la tècnica del ganxet, i darrere d’elles hi ha noms, dates i fragments de relats familiars. Les cortines són un símbol d’amagar secrets, de tapar records de guerra, de silenci, d’amor i de resistència.
És un exercici profundament significatiu de recuperació i reconeixement, que no sols analitza la història en clau de gènere, sinó que la viu a través de les entrevistes i lectures, donant lloc a una obra artística plena de simbolisme.
La combinació d’elements personals —com els records familiars i les converses amb gent del seu poble— amb referents literaris i visuals, mostra una elaboració acurada i compromesa. La connexió amb el paper de la dona com a guardiana de la memòria es fa evident en cada detall: des de les cortines que oculten relats silenciats fins a les veus que, malgrat la repressió i el silenci, van transmetre dignitat i veritat.
D’esta manera, el treball no sols parla sobre estes dones, sinó que adopta el seu llenguatge simbòlic i afectiu, convertint-se ell mateix en una forma de resistència per a posar en valor els records i la importància de la justícia històrica.