Memòria històrica

El dret a la veritat que posseeixen les víctimes passa inexcusablement pel deure de memòria que posseeixen els poders públics. Aquests han de facilitar i difondre la veritat històrica perquè s’incorpore a la memòria col·lectiva.

Aquest dret implica per a l’Estat tant investigar, per a aclarir allò que va ocorrer i afavorir així l’assumpció de les responsabilitats conseqüents, com afavorir la investigació per part d’historiadors, associacions memorialistes i ciutadans en general.

En el ejercicio de este derecho una herramienta clave han sido las llamadas Comissions de la Veritat que Nacions Unidesha definit com a:

Òrgans oficials, temporals i de constatació de fets que no tenen caràcter judicial i s’ocupen d’investigar abusos dels drets humans o del dret humanitari que s’hagen comés al llarg d’uns quants anys

Per això, quan el Consell Europeu, el 2006, aprovava la Recomanació 1736 per la qual es condemnaven les violacions greus i múltiples de drets humanes comeses pel règim de Franco entre 1939 i 1975, recomanava la creació d’una comissió nacional d’investigació sobre elles. Aquesta mateixa recomanació apareix també en les Observacions. (Observaciones finales a España del Comité de Derechos Humanos de Naciones Unidas y Observación sobre la obligación jurídica de los Estados parte del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos) que va fer el Comité de Drets Humans de Nacions Unides a Espanya el 2008.

Aquestes comissions tenen per objecte l’esclariment d’allò que ha succeït, l’atribució de responsabilitats polítiques, socials, etc., com també la construcció i preservació d’aquesta memòria històrica. Mai no han de ser un substitut dels òrgans judicials, sinó el seu complement i així ho reconeix Resolució 12/12 del Consell de Drets Humans de Nacions Unides el 2009. És més, en la pràctica aquestes comissions rebutgen la concessió d’amnistia per crims de guerra, genocidi o de lesa humanitat que són els qualificats com a crims internacionals contra els drets humans.