La memòria a les biblioteques

Una perspectiva original y humana de la Guerra Civil a través de fragmentos de cartas enviadas por soldados del Ejército Popular de la República a sus seres queridos en la retaguardia. El servicio de censura militar conservó sus palabras de forma inconsciente y un cuidadoso análisis de esta excepcional y compleja fuente descubre la experiencia bélica de los combatientes: sus miedos, deseos y reacciones ante la obligación de apostarse en las trincheras durante el violento conflicto fratricida. La correspondencia evidencia, también, los grandes problemas que sufrió la República con su nuevo Ejército y que ayudan a explicar la victoria del bando «nacional»: dificultades de suministro, divisiones políticas, actos de disciplina y un cansancio generalizado.

Este libro aborda la cuestión de las desapariciones forzadas en España desde una perspectiva interdisciplinar. Historiadores, especialistas en Derecho internacional y derechos humanos, jueces, abogados y filósofos del Derecho se dan cita en sus páginas. En ellas se ofrecen argumentos para la plena aplicación de la categoría de las desapariciones forzadas a los crímenes del franquismo. Además, se exploran las vías jurídicas y políticas necesarias para esclarecer la verdad de lo sucedido, hacer justicia y reparar de forma integral la memoria, dignidad y derechos de las víctimas y sus familiares.

Desde la muerte del dictador Francisco Franco se ha consolidado un relato complaciente de la Guerra Civil española: la guerra que comenzó en 1936 fue un enfrentamiento fratricida entre iguales, un conflicto lleno de dolor que tuvo su origen en los errores de unos y otros. Pareciera que, en cierta forma, ambos bandos perdieron. Esta narración, sin ser incierta en su totalidad, es abiertamente tendenciosa. La equidistancia respecto de los acontecimientos históricos no depende tan sólo de lo que se dice, sino de lo que no se dice, y en la historia de la Guerra Civil española son muchas las cosas que no se dicen. En este libro, ¿Qué fue la guerra civil? Nuestra historia explicada a los jóvenes, se ofrece un relato alternativo a la luz de aspectos y lecturas de la guerra que deben ser tomados en cuenta para su perfecta comprensión. Ser equidistante, cuando se trata de víctimas y de verdugos, consiste en identificar a las primeras y señalar a los segundos.

Son pocos los libros que han mostrado la represión ejercida sobre las mujeres republicanas. Ellas fueron víctimas de abusos institucionalizados y sistemáticos que tenían como objetivo demonizar el estereotipo de feminidad que había comenzado a extenderse durante la Segunda República que permitía un cierto escape respecto a la rigidez previa y, aún más, respecto a la que vino después.
Mientras que ellos habían caído en el frente, habían sido ejecutados o huían ante la llegada de los sublevados, ellas permanecían en los pueblos, a cargo de sus familias, en miseria, y eran, muchas de las veces, juzgadas en tribunales militares en los que se decidía qué mujeres debían ser vejadas y marcadas por haber contribuido al derrumbe de la moral. Así se extendió el corte de pelo al rape y la ingesta de aceite de ricino para provocarles diarreas y pasearlas por las principales calles de las poblaciones «liberadas», acompañadas por bandas de música. No se trataba tanto de apartar o perseguir al enemigo, sino, más bien, de exhibir a una especie de «deformidad» generada en la República. Era algo más que un abuso ejercido sobre las mujeres, fue un ataque a un modelo de mujer libre e independiente.

Aquesta obra inclou la memòria de 49 valencians que per molt diverses raons van patir després de la seua derrota a Espanya, i la seua fugida, una segona repressió al ser capturats i deportats als camps de concentració nazis de Mauthausen i Buchenwald entre altres. Els autors narren les vivències patides per aquests rotspanier o espanyols rojos com els soldats alemanys anomenaven als republicans espanyols.

Una jove descobrix casualment que el seu besiaio va ser afusellat pel règim de Franco sense que els seus familiars coneguen les raons ni el seu cos haja aparegut mai. A partir d’este fet, el documental fa un recorregut per  la societat de por i silenci que va esdevindre a partir del colp d’Estat del dictador. Després d’este recorregut pels principals aspectes que definixen un estat dictatorial, l’obra reflexiona sobre el moment actual i analitza fins a quin punt encara influïx en la  societat espanyola esta etapa negra d’un passat històric no resolt.

La idea a transmetre és que els drets i les llibertats exigixen la seua defensa, ningú els defén per nosaltres, i que el pacte de silenci no suposa la superació real de tot el que va succeir.

A través de l’estudi de les principals institucions locals i provincials de València i de Castelló de la Plana, aquest treball recupera els noms del personal polític del primer franquisme. I a través d’ells, s’analitzen els conflictes entre institucions, entre les diferents faccions de la dreta i entre velles i noves generacions de l’oligarquia.

Un fet prou conegut del final de la guerra a Espanya és la captura, en el port d’Alacant, de 20.000 republicans que van ser traslladats al camp de Concentració d’Albatera. A l’octubre de 1939, per motius de salubritat, el camp va ser clausurat i els presos redistribuïts. Al voltant de 12.000 van ser traslladats a un camp prou desconegut: el Camp de Concentració de Portaceli (Serra). El camp va tindre una població “flotant” d’entre 4.000 i 5.000 interns però a finals de 1939 amb l’arribada dels presos d’Albatera, la xifra va pujar de colp fins als 12.000-15.000 interns, moment en què la situació es va convertir en catastròfica per a tots ells. Finalment el camp va ser desmantellat entre finals de desembre de 1941 i gener de 1942. Les 168 pàgines d’este llibre configuren un relat d’estos fets, amb material gràfic, documents, testimonis i estudis sobre el camp per a la seua divulgació i coneixement. Les distintes col·laboracions i entrevistes estan publicades respectant la llengua original de l’autor (català i/o castellà).

A través de la recopilació de diverses biografies, aquest estudi se centra en el drama dels valencians de la comarca de la Ribera que foren deportats als campis de concentració nazis. Es tracta d’una recerca que assumeix, tal i com desitjaven els supervivents, el paper de l’historiador en la transmissió i relleu de la memòria.

Els quatre autors d’este llibre, tots ells professors universitaris de distintes facultats d’història de tot el país, van col·laborar en la creació d’un informe pericial sobre els crims del franquisme per a recolzar les noves querelles que, des de Llatinoamèrica, es presentaran davant de la justícia europea per a aconseguir una condemna clara i definitiva dels crims contra els drets humans que van ser comeses durant la guerra civil i, especialment, durant la postguerra i la dictadura franquista. Aquell informe ha sigut el germen d’este llibre que narra de manera clara com, quan i on el franquisme va matar, va torturar i va vulnerar els drets fonamentals de l’home i la sistematització macabra d’eixa violència.

Escriure la història de Virtudes Cuevas té com a objectiu dignificar i donar rellevància a les dones que van participar en la lluita antifeixista en l’escenari de dues guerres consecutives en el temps: la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. El seu relat biogràfic es mostra com un exemple magnífic de conseqüència i compromís amb la seua ideologia.

A través de la seua trajectòria vital queda profusament provat que dones com ella van ser doblement oblidades i doblement ferides. A l’oblit premeditat i teixit des dels espais de poder de l’Estat espanyol, primer franquista i després monàrquic constitucional, cal afegir les profundes ferides patides per aquestes republicanes antifeixistes, fermes lluitadores contra el totalitarisme i, per açò, víctimes de manera particularment intensa i cruel de la repressió, l’exili, la tortura i fins i tot, en molts casos, l’assassinat sistemàtic i organitzat en camps d’extermini nazis.

Des de la seua aparició en 1937 fins als nostres dies són múltiples les edicions i traduccions que en distints països s’han fet de Doy fe…, l’estremidor testimoni del que fora secretari del Jutjat de Burgos en juliol de 1936, Antonio Ruiz Vilaplana. El 27 de novembre de 1935, Antonio Ruiz Vilaplana arriba a Burgos per a fer-se càrrec de la secretaria judicial. El 30 de juny de 1937 deixa arrere l’Arlanzón i creua els Pirineus per a quedar-se a França. Entre l’una i l’altra data el secretari judicial de Burgos es convertix en testimoni d’excepció dels prolegòmens i primers dies de la sublevació en la ciutat que després es convertiria en Capital de la Croada. Les seues sensacions al prendre contacte amb la societat, les reaccions davant de la sublevació, les seues apreciacions de personatges com a Mola o Franco, l’indignant paper de l’Església, l’assassinat d’innocents, els alçaments de cadàvers a qui el seu càrrec li obliga a assistir.