La memòria a les biblioteques

La Residencia de Señoritas creada en 1905 fue una entidad ejemplar que siguió el modelo educativo de la Institución Libre de Enseñanza. Si consultamos los trabajos publicados sobre ese proyecto observamos que todas las investigaciones coinciden en dar por finalizada la Residencia con el inicio de la guerra civil. Pero la institución continuó en Valencia, con gran vitalidad, adaptándose a las  nuevas circunstancias.

La Residencia de Señoritas creada en 1905 fue una entidad ejemplar que siguió el modelo educativo de la Institución Libre de Enseñanza. Si consultamos los trabajos publicados sobre ese proyecto observamos que todas las investigaciones coinciden en dar por finalizada la Residencia con el inicio de la guerra civil. Pero la institución continuó en Valencia, con gran vitalidad, adaptándose a las  nuevas circunstancias.

Obra que ens mostra les vivències dels republicans i anarquistes a València i els seus voltants durant la Guerra Civil y la postguerra. En aquesta s’observa el pas des del temps de l’esperança (la República), al de la lluita (la guerra) i al de la tristesa (la dictadura). Editada por L’Eixam, vinculada al món llibertari.

Ens van inculcar les grandeses d’una Transició pacífica i modèlica, però existeix una intrahistòria desconeguda satisfeta de mentides, conspiracions, guerra bruta, corrupció i crims d’Estat. La Transició oculta és un esborronador recorregut per episodis que mai ens van contar, que expliquen com i per què hem arribat fins ací.

L’estudi de la repressió a terres valencianes moltes vegades ha deixat una mica de costat la qüestió del paper de la dona militant. L’obra analitza l’univers de les presoneres polítiques a la província de València, tant en el període republicà com en el franquista, i destaca les diferències importants que hi ha entre els dos períodes. El llibre ens acosta al patiment, l’exclusió social i el llarg silenci que va caure sobre aquestes dones i va acompanyat d’un apèndix amb el nom, la procedència i les sentències de les dones afectades per aquesta repressió.

La veu que no cessa és la nova edició ampliada de la biografia en còmic del poeta Miguel Hernández, la història d’un humil cabrer que volia ser escriptor, un poeta que va viure una vida curta però intensa de superació enfront de les adversitats de l’establishment literari, la guerra i la seua misèria. Coincidint amb el 75é aniversari de la seua mort, s’afigen en la present publicació diverses escenes de l’estada de l’escriptor en la presó, així com noves imatges del seu tràgic final l’any 1942, que en la primera edició de 2013 de la desapareguda EDT no s’incloïen.

Aquesta obra pretén ser un merescut homenatge i un necessari exercici de memòria històrica. També vol rescatar la poesia, la bondat i la humanitat d’un poeta que han retratat altres autors com Joan Manuel Serrat, qui ha escrit el pròleg amb especial delicadesa.

Segons José Antonio Gómez Hernández, es tracta d’una “completa biografia gràfica del gran escriptor oriolà, dibuixada amb mestratge i diria que quasi veneració. Boldú s’ocupa a fons per a donar cabuda en les pàgines del còmic a la vida i molts fragments de l’obra de l’escriptor, al qual presenta com un lluitador per aprendre a escriure i donar a conéixer la seua poesia; una persona que sempre va estar amb el poble i les classes modestes a les quals pertanyia, i una persona que va ser fidel al Govern republicà durant la guerra civil, esforçant-se per animar als seus companys amb els seus poemes”.

La voz que no cesa es la nueva edición ampliada de la biografía en cómic del poeta Miguel Hernández, la historia de un humilde cabrero que quería ser escritor, un poeta que vivió una vida corta pero intensa de superación frente a las adversidades del establishment literario, la guerra y su miseria. Coincidiendo con el 75.º aniversario de su muerte, se añaden en la presente publicación varias escenas de la estancia del escritor en la cárcel, así como nuevas imágenes de su trágico final en el año 1942, que en la primera edición de 2013 de la desaparecida EDT no se incluían.

Esta obra pretende ser un merecido homenaje y un necesario ejercicio de memoria histórica. También quiere rescatar la poesía, la bondad y la humanidad de un poeta que han retratado otros autores como Joan Manuel Serrat, quien ha escrito el prólogo con especial delicadeza.

Según José Antonio Gómez Hernández, se trata de una “completa biografía gráfica del gran escritor oriolano, dibujada con maestría y diría que casi veneración. Boldú se emplea a fondo para dar cabida en las páginas del cómic a la vida y muchos fragmentos de la obra del escritor, al que presenta como un luchador por aprender a escribir y dar a conocer su poesía; una persona que siempre estuvo con el pueblo y las clases modestas a las que pertenecía, y una persona que fue fiel al Gobierno republicano durante la guerra civil, esforzándose por animar a sus compañeros con sus poemas”.

 Tardor de 1938. Espanya es troba en plena Guerra Civil quan Max Fridman, excombatent de les Brigades Internacionals, es veu obligat a tornar a Barcelona a la recerca d’un antic company d’armes que ha desaparegut. El seu periple li portarà fins a la batalla de l’Ebre, i l’obligarà a arriscar la seua pròpia vida per a conéixer la veritat sobre la destinació del seu amic. En aquesta obra magnífica, Vittorio Giardino ens presenta un retrat documentat i apassionat de la Guerra Civil espanyola de la mà d’un dels seus personatges més emblemàtics.

Otoño de 1938. España se encuentra en plena Guerra Civil cuando Max Fridman, excombatiente de las Brigadas Internacionales, se ve obligado a regresar a Barcelona en busca de un antiguo compañero de armas que ha desaparecido. Su periplo le llevará hasta la batalla del Ebro, y le obligará a arriesgar su propia vida para conocer la verdad sobre el destino de su amigo. En esta magnífica obra, Vittorio Giardino nos presenta un retrato documentado y apasionado de la Guerra Civil Española de la mano de uno de sus personajes más emblemáticos.

Las cartas de la memoria dels assassinats pel franquisme i les respostes que els seus familiars no van poder donar-los en vida.

Moments abans de ser afusellades, algunes víctimes del franquisme van escriure cartes als seus sers estimats. Huitanta anys després, els seus familiars les contesten una a una perquè, aquesta vegada sí, les missives arriben al seu destí impossible. Aquest llibre els posa cara i els dona veu per a fer justícia. 

El llibre Las cartas de la memoria –en el qual Tomás Montero i altres membres de Memòria i Llibertat porten treballant 20 anys– ens aporta un enfocament molt íntim de les víctimes de la repressió franquista. D’una banda, podrem llegir les seues valentes cartes de comiat, plenes d’amor i de preocupació pels quals es queden. Per un altre, coneixerem les respostes que les filles, nets, germanes o nebots sempre van voler donar-los.

Un exercici de sanació personal que han tingut la generositat de compartir amb nosaltres per a alertar-nos dels perills del feixisme i de la intolerància. Però, sobretot, perquè les veus d’aquests herois i heroïnes de la llibertat no s’apaguen en l’oblit.

Amb aquest estudi l’autor pretén, de manera didàctica, donar a conéixer a la ciutadania, la vivència de la Guerra Civil en les nostres terres. Per a això, s’han integrat, juntament amb l’anàlisi de la contesa, els relats de vida personals i singulars de desenes de valencians i valencianes, que van reaccionar davant la revolta militar, per a després marxar als diferents fronts en defensa de la II República. Model de treball amb el qual es desitja, d’una banda, rememorar aquells successos que van trastocar la normalitat de la ciutat de València i per un altre, recordar a aquelles persones que, per no ser personatges destacats, no solen tindre nom ni rostre en els grans relats sobre la guerra, però que amb el seu esforç van construir la història. La seua memòria s’ha convertit en un llegat essencial, en un patrimoni cultural i en una reivindicació. La ciutadania va ser la que va patir de manera directa les conseqüències de la guerra, i per tant, ha d’aparéixer en el seu relat.

Son pocos los libros que han mostrado la represión ejercida sobre las mujeres republicanas. Ellas fueron víctimas de abusos institucionalizados y sistemáticos que tenían como objetivo demonizar el estereotipo de feminidad que había comenzado a extenderse durante la Segunda República que permitía un cierto escape respecto a la rigidez previa y, aún más, respecto a la que vino después.
Mientras que ellos habían caído en el frente, habían sido ejecutados o huían ante la llegada de los sublevados, ellas permanecían en los pueblos, a cargo de sus familias, en miseria, y eran, muchas de las veces, juzgadas en tribunales militares en los que se decidía qué mujeres debían ser vejadas y marcadas por haber contribuido al derrumbe de la moral. Así se extendió el corte de pelo al rape y la ingesta de aceite de ricino para provocarles diarreas y pasearlas por las principales calles de las poblaciones «liberadas», acompañadas por bandas de música. No se trataba tanto de apartar o perseguir al enemigo, sino, más bien, de exhibir a una especie de «deformidad» generada en la República. Era algo más que un abuso ejercido sobre las mujeres, fue un ataque a un modelo de mujer libre e independiente.