Memòria històrica

Una jove descobrix casualment que el seu besiaio va ser afusellat pel règim de Franco sense que els seus familiars coneguen les raons ni el seu cos haja aparegut mai. A partir d’este fet, el documental fa un recorregut per  la societat de por i silenci que va esdevindre a partir del colp d’Estat del dictador. Després d’este recorregut pels principals aspectes que definixen un estat dictatorial, l’obra reflexiona sobre el moment actual i analitza fins a quin punt encara influïx en la  societat espanyola esta etapa negra d’un passat històric no resolt.

La idea a transmetre és que els drets i les llibertats exigixen la seua defensa, ningú els defén per nosaltres, i que el pacte de silenci no suposa la superació real de tot el que va succeir.

Què va succeir a València després del conegut comunicat del final de guerra de l’1 d’abril de 1939? La ciutat havía sigut la capital de la República durant la contensa bèl·lica i, després de ser presa per les tropes franquistes, es va a aplicar una política de conquesta militar i repressió que va comportar la reformulació de tots els ámbits de la vida pública i de la privada: educació, sanitat, món laboral, vida cotidiana, premsa, cultura, art o ciència, entre altres. En la València actual encara es poden trobar múltiples petjades de les transformacions dutes a terme pel règim franquista durant els anys quaranta, i es precisament a partir d’aquestes, així com de testimoniatges personals de testimonis de l’època i abundant material gràfic, com aquesta guia -continuació de Valencia 1931-1939: Guía urbana. La ciudad en la II República– descriu el procés d’implantació del franquisme en la ciutat, que no va ser, ni molt menys, un fenomen abstracte, sino que té llocs, noms i cognoms. 

En la primavera de 1972, un grup d’intel·lectuals que compartien la seua oposició a la dictadura van idear una nova revista, ‘El Huevo Duro’. Com els censors no van aceptar el nom i l’ou no va fructificar, va caldre pensar en una alternativa. Va ser Chumy Chúmez, àcrata de pensament i entusiasta de l’humor directe, qui va trobar la solució: fer eclosionar l’ou perquè donara vida a un animal, a un ‘Hermano Lobo’. El 13 de maig de 1972, la editorial Pléyade, que ja havia publicat la mítica revista ‘Triunfo’, treia al carrer el primer udol de ‘Hermano Loco’, amb el subtítol de ‘Semanario de Humor’, tota una declaració d’intencions que es podría resumir en el refrany “A buen entendedor, pocas palabras bastan”. Perque, més que paraules, la revista estava plena de suggeridores i provocatives imatges. Des del dibuix surrealista de OPS (Andrés Rábago) al irrevent de Chúmez, passant per Forges o Gila, entre altres, van fer de la revista molt més que un mitjà per a riure’s de la dictadura; la van convertir en un símbol de rebel·lia i transgressió. Per això va tindre tant d’éxit. La tirada de 100.000 exemplars d’aquell primer número va desaparéixer ràpidament dels quioscos. En els números successius, la tirada es va elevar fins a 150.000, i va aconseguir el seu máxim de ventes amb 170.000. La vida del semanari que hui rememorem no va ser molt llarga. Moriria un any després que el dicatdor, el que va confirmar que la seua acidesa antidictatorial ja no casava amb el nou temps de transició, o que la seua fórmula editorial no estava preparada per a resistir l’elevada competència. No obstant això, el seu balanç havia sigut majúscul. Ni més ni menys que va permitir imaginar un altre món, una altra forma de vida i, sobre tot, un altre sistema de valors que hui diem democràcia.

Aquest vídeo tracta de mostrar tot el procés que acompanya l’excavació d’una fossa de represaliats: des dels permisos dels familiars, fins a l’exhumació i la devolució de les restes a les famílies, tot passant detingudament pel procés d’excavació i del reconeixement dels cadàvers, com també pels sentiments dels familiars presents en tot el procés.

Actes dels I Jornades de Memòria Democràtica celebrades a Paterna en novembre de l’any 2017.

El Patronato de Protección a la Mujer va ser un organisme creat en 1941 i dissolt en 1985 que va perseguir «la dignificació moral de la dona» amb l’objectiu -almenys sobre el paper- de controlar i eliminar l’exercici de la prostitució clandestina de menors d’edat. No obstant això, es va erigir com un sistema de control sobre la població femenina, que va tractar d’imposar un arquetip homologat de dona regit per la decència, la cautela i la castedat. Sota l’ull vigilant d’ordes religiosos femenins, milers de xiques van ser tancades en reformatoris convertits en espais de tortura, repressió i càstig. Aquesta és la història d’una de les institucions més antigues del franquisme, que va exercir un ferri control sobre les idees, les actituds, els comportaments i, sobretot, els cossos de milers de dones i xiquetes que es van atrevir a qüestionar les rígides normes de moralitat que els van ser imposades. També, la d’un organisme desconegut que va aconseguir sobreviure a la mort del dictador i va allargar l’agonia de moltes joves fins a ben entrada la democràcia.

José Alonso Mallol, va formar part d’una generació d’alacantins nascuts a la fi del segle XIX que van influir decisivament en la renovació del republicanisme espanyol. Governador civil d’Astúries i Sevilla, va actuar decididament contra els qui pertorbaven l’ordre i impedien als governs republicans dur a terme la seua labor reformista. En 1936 va ser nomenat Director General de Seguretat, conscient dels perills que aguaitaven a la República, va col·locar escoltes telefònica -cosa que es va fer per primera vegada en la història- a les cases i en les casernes on conspiraven els colpistes, de manera que al maig de 1936 va poder presentar a Santiago Casares Quiroga i Azaña una relació de més de 500 colpistes amb la intenció que anaren detinguts immediatament, la qual cosa hauria suposat el desmantellament de la conspiració. Azaña i Casares, temorosos de possibles reaccions, no van consentir tals detencions i el colp d’estat va seguir el seu camí.

Després de dimitir com a Director General de Seguretat, Alonso es va traslladar al Nord d’Àfrica per encàrrec del José Giral, President del Govern, amb la intenció de revoltar als rifeños i tallar el subministrament de mercenaris a la rebel·lió. Ja no va tornar a Espanya, excepte en comptades ocasions. Espia dels aliats, als quals va facilitar una enorme quantitat de dades sobre els moviments nazis, treballant per a la JARE, va aconseguir salvar a més de 4.000 refugiats de caure a les mans d’Hitler o Franco. En 1944, després de ser condecorat pels aliats, es va exiliar a Mèxic on va continuar lluitant contra la dictadura franquista.

Anàlisi de la farsa judicial que va culminar amb l’afusellament del rector Juan Peset, que havia mostrat la seua lleialtat a la República. L’obra comprén l’estudi de la universitat en l’època republicana i del projecte sanitari en aquell període, a més del valor del biografiat com a científic i com a metge, i també del procés judicial al qual se’l va sotmetre.

José Manuel Linares Tomàs (Sueca, 1952), aficionat  a la fotografia desde molt  jove  (als deu   anys va començar  con una Yasica telemètrica) és un incansable registrador de la vida quotidiana, paisatges, persones, carrers, edificis, amics i  totsobre   lo que els seus ulls, i per tant, a la càmera resulta interessant per a recordar i emocionar a l’observador. Ha col·laborat en publicacions com Serra d’Or, Oriflama, Manoll y en els llibres Plantes d’un somni de Maria Teresa Bosch i Joan Fuster dónes de Sueca de diferents autors. Este llibre que presentem és la seua opera prima, en el que se seleccionen una sèrie de fotografies que plasmen aquells dies i momentos carregats de emoció i hermandad amb tots els companys que van participar i que van ser captats per la seua atenta càmera.

L’assassinat de Federico García Lorca, ocorregut en els primers dies de la guerra civil espanyola, i la cerca de la fossa on puga estar enterrat continuen plantejant hui dia nombroses incògnites sense resoldre, i continuen atraient l’atenció d’investigadors, especialistes i admiradors de la seua obra. En 1955, un escriptor nord-americà va arribar a Granada per a intentar esclarir aquest crim de ressonància internacional que el règim de Franco havia intentat ocultar sota un mur de silenci. ‘L’aranya de l’oblit’ està basada en la peripècia real d’aquest home, Agustín Penón, i ens acosta a un personatge que, durant una estada de quasi dos anys a Granada, va posar en fallida la seua salut i la seua fortuna per a intentar resoldre un misteri sobre el qual, malgrat les seues grans troballes, va optar finalment per no publicar una sola paraula. Qui era realment aquest home que va callar voluntàriament tot el que havia descobert? Aquesta és la història d’una persona que, a l’Espanya de Franco, es va atrevir a investigar el misteri de l’assassinat de Federico García Lorca per a acabar convertit ell mateix en un altre misteri…