Memòria històrica

En aquesta obra el Premi Nacional d’Història fa una anàlisi de les claus per a entendre el període que comprén des del final de la Guerra fins a la mort del dictador, i estableix les característiques de les diferents fases de la dictadura i els esdeveniments que van marcar el seu rumb. És una obra bàsica en el seu plantejament i amb un format molt fàcil i assequible per a tot tipus de lectors.

Obra bàsica per tal de conéixer la repressió a terres valencianes en el tardofranquisme, és a dir, des de començament dels seixanta fins a mitjans dels setanta. S’analitza la maquinària que va permetre al sistema la lluita contra CCOO, el PCE i els moviments estudiantils, com també la tasca dels advocats antifranquistes.

En acabar la Guerra Civil, Espanya sencera podia considerar-se zona devastada. Per a reconstruir-la, Franco va recórrer a una mà d’obra totalment gratuïta: els presos polítics. Reduïts a la condició d’esclaus per la pàtria, aquests treballadors forçats van ser els que van alçar el Valle de los Caídos i van posar els fonaments de l’Espanya del desenvolupament.
Isaías Lafuente documenta amb precisió el mapa de l’explotació i els interessos econòmics que van animar des dels seus començaments el sistema de redempció de penes i, per primera vegada, quantifica els guanys que el règim de Franco va obtindre explotant els vençuts. A més, arreplega testimonis dels mateixos reclusos (molts dels quals ja estan morts) per a reconstruir la tragèdia personal d’aquells homes i d’aquelles dones que van ser les víctimes silenciades del franquisme.

Amb només dèsset anys, Paco Aura Boronat (Alcoi, 1918) va lluitar amb els republicans en la Guerra Civil i, després de la derrota, va fugir a França, on va treballar en la línia Maginot i va caure en mans dels alemanys, que el van deportar al camp de concentració de Mauthausen, on va sobreviure durant més de quatre anys. El seu paisà, l’escriptor i dibuixant Jordi Peidró, ha narrat en format còmic la seua història.

Aquest llibre naix d’una proposta d’investigació que les autores, com antropòlogues socials, fan  a la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València amb l’objectiu de conèixer quin és l’impacte social dels actuals processos d’exhumació i identificació dels cossos d’unes persones afussellades fa 80 anys i enterrades a les fosses comunes del cementeri de Paterna.

La seua proposta va ser la realització d’una etnografia del procés exhumatori d’una de les fosses comunes de represaliats del franquisme del cementeri. És a dir, fer observació participant, realitzar entrevistes i recollir i analitzar tot allò que es genera quan unes persones decideixen juntar-se per mampendre el treball de recuperar els cossos i les memòries dels seus familiars. La Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València va confiar en el projecte i va finançar la seua realització, així com la publicació d’aquest.

Una jove descobrix casualment que el seu besiaio va ser afusellat pel règim de Franco sense que els seus familiars coneguen les raons ni el seu cos haja aparegut mai. A partir d’este fet, el documental fa un recorregut per  la societat de por i silenci que va esdevindre a partir del colp d’Estat del dictador. Després d’este recorregut pels principals aspectes que definixen un estat dictatorial, l’obra reflexiona sobre el moment actual i analitza fins a quin punt encara influïx en la  societat espanyola esta etapa negra d’un passat històric no resolt.

La idea a transmetre és que els drets i les llibertats exigixen la seua defensa, ningú els defén per nosaltres, i que el pacte de silenci no suposa la superació real de tot el que va succeir.

Aquest vídeo tracta de mostrar tot el procés que acompanya l’excavació d’una fossa de represaliats: des dels permisos dels familiars, fins a l’exhumació i la devolució de les restes a les famílies, tot passant detingudament pel procés d’excavació i del reconeixement dels cadàvers, com també pels sentiments dels familiars presents en tot el procés.

Actes dels I Jornades de Memòria Democràtica celebrades a Paterna en novembre de l’any 2017.

José Alonso Mallol, va formar part d’una generació d’alacantins nascuts a la fi del segle XIX que van influir decisivament en la renovació del republicanisme espanyol. Governador civil d’Astúries i Sevilla, va actuar decididament contra els qui pertorbaven l’ordre i impedien als governs republicans dur a terme la seua labor reformista. En 1936 va ser nomenat Director General de Seguretat, conscient dels perills que aguaitaven a la República, va col·locar escoltes telefònica -cosa que es va fer per primera vegada en la història- a les cases i en les casernes on conspiraven els colpistes, de manera que al maig de 1936 va poder presentar a Santiago Casares Quiroga i Azaña una relació de més de 500 colpistes amb la intenció que anaren detinguts immediatament, la qual cosa hauria suposat el desmantellament de la conspiració. Azaña i Casares, temorosos de possibles reaccions, no van consentir tals detencions i el colp d’estat va seguir el seu camí.

Després de dimitir com a Director General de Seguretat, Alonso es va traslladar al Nord d’Àfrica per encàrrec del José Giral, President del Govern, amb la intenció de revoltar als rifeños i tallar el subministrament de mercenaris a la rebel·lió. Ja no va tornar a Espanya, excepte en comptades ocasions. Espia dels aliats, als quals va facilitar una enorme quantitat de dades sobre els moviments nazis, treballant per a la JARE, va aconseguir salvar a més de 4.000 refugiats de caure a les mans d’Hitler o Franco. En 1944, després de ser condecorat pels aliats, es va exiliar a Mèxic on va continuar lluitant contra la dictadura franquista.

Anàlisi de la farsa judicial que va culminar amb l’afusellament del rector Juan Peset, que havia mostrat la seua lleialtat a la República. L’obra comprén l’estudi de la universitat en l’època republicana i del projecte sanitari en aquell període, a més del valor del biografiat com a científic i com a metge, i també del procés judicial al qual se’l va sotmetre.