Memòria històrica

Els escenaris pels quals transiten els quatre estudis continguts en el present volum mostren l’estreta relació existent entre diferents models propagandístics, de naturalesa musical, implementats a l’Alemanya nazi de l’III Reich d’Adolf Hitler, i els duts a terme a Espanya durant la dictadura del general Francisco Franco. Aquests estudis es veuen completats amb l’aportació artística d’obra gràfica recent (2020).

Tots dos règims van atorgar un paper rellevant a la música com a expressió artística que havia de contribuir a modelar una determinada sensibilitat política de signe autoritari, així com a impulsar una concepció patriòtica basada en l’exclusió del discrepant i en l’eliminació de l’adversari. Els límits que separaven totes dues categories sempre van ser extremadament difusos i, per tant, la seua concreció només responia a interpretacions arbitràries, generalment alienes a tota norma legal.

La creació d’un nou corpus musical durant el període que és objecte d’estudi, tant a Alemanya com a Espanya, va afavorir l’edició urgent de cancioners, poemaris, fulles volants i discos, principalment, com a suports en els quals fixar els missatges continguts en cançons i himnes de guerra, contestats des del camp oposat amb obres de lluita i resistència.

En les dècades dels anys 30 i 40 del segle XX, diferents fronteres europees van col·lapsar, violentades per forces militars d’ocupació que les van travessar entonant alegres cançons populars, com si d’una excursió juvenil es tractara; cançons les melodies de les quals recordaven als soldats els seus orígens però no la seua destinació, unit est, indefectiblement, al del continent europeu.

Octubre de 1963, un jove Joaquim Aubert, encara no conegut com a Kim, fa autoestop en una carretera del sud de França. Ha deixat els seus estudis de Belles arts i li queda un any per a començar el servei militar, el jove no el pensa: agafa la seua maleta negra, i marxa per a Alemanya. Joaquim arriba a terres germàniques igual que tants altres espanyols que van viatjar buscant treball travessant Europa. A través dels seus ulls i els seus records descobrirem la vida d’aquests expatriats de l’Espanya Franquista.

Catàleg de l´Exposició Objectes (des)apareguts realitzada en el Centre del Carme Cultura Contemporània

Produïda per la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València i el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, la mostra és una aproximació artística als objectes personals de víctimes del Franquisme en el context de les fosses comunes de Paterna (València). Quin valor adquireixen aquestes peces a les mans dels familiars? Què representen per a la nostra societat? Quin missatge llancen a la democràcia?

Una obra editada pels descendents mateixos dels refugiats que van fugir al nord d’Àfrica en l’últim vaixell que va sortir des de les terres valencianes al final de la guerra. Suposa una mirada al viatge que van fer els republicans, però també una rememoració d’aquest pels seus descendents. Inclou un DVD.

Les“Falanges Juveniles de Franco” van ser un element privilegiat de la política de joventut del franquisme en les dècades de 1940 i 1950, i tenien com a objectiu principal la socialització dels seus integrants en l´ideari nacional-sindicalista. Creades en 1942 com l´organització juvenil del règim sempre van estar sota el control directe dels falangistes. Després de quasi dues dècades d´intervenció en la joventut espanyola van ser substituïdes en 1960 per la”Organización Juvenil Española (OJE)”. Aquest canvi es va dur a terme mitjançant un complicat procés de debat entre els màxims responsables de la política juvenil, amb intervenció en alguns moments del ministre secretari general del Moviment, en un context en què el franquisme intentava abandonar els seus trets més durs i s´orientava cap a una nova etapa caracteritzada per la «democràcia orgànica».

Reedició del llibre del pintor i escritor Ricardo Bastid (València, 1919 – Buenos Aires, 1966) on va plasmar els seus records i vivències durant els dies que va estar a la pressó, esperant per a ser interrogat, als calabossos de la Direcció General de Seguritat ubicats a la Puerta del Sol de Madrid. 

Un sociòleg, una periodista i dos juristes analitzen el cas d’Espanya i de les actuacions que s’han portat a terme i s’estan plantejant en l’àmbit de la memòria històrica. Assenyalen com la debilitat de la nostra democràcia radica en la impunitat de la dictadura, l’abandó de les víctimes i l’absència de polítiques de memòria. Després de més de quatre dècades, encara queda molt per fer per a construir la memòria democràtica, i l’obra proposa un camí que es pot seguir.

El sentit de l’educació és obrir la ment de les persones, encendre la llum del coneixement per a aconseguir autonomia, llibertat i independència; en definitiva, una societat del saber (mai de la ignorància i la desmemòria).

Aquesta obra és un homenatge a la pedagogia que Rafael Pérez Contel desenvolupa entre els anys 1935 i 1978. La seua labor docent és transcendental, innovadora i avançada; a través d’ella professa un ensenyament que dona veu al seu alumnat, quedant tot això re­fleixat en els testimoniatges i treballs escolars que es publiquen en aquest volum. La actitud d’aquest docent és tot un exemple de resiliència, perquè davant la seua commovedora història de vida (censura, presó i autoexili) és capaç de desenvolupar una apassionant didàctica artística en un context polític advers i ombrívol. Rafael Pérez Contel defesa la democràcia quan aquesta es veu amenaçada pel feixisme l’any 1936, mantenint els valors republicans, com la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE), durant la dictadura franquista. Aquest llibre ofereix un ampli recorregut per la vida d’un home que, com a artista i professor republicà, desenvolupa una labor inèdita fins al moment. Un treball que visibilitza l’esforç i el llegat d’un mestre de Dibuix que és precursor en l’ensenyament de les arts plàstiques i visuals: Rafael Pérez Contel (1909-1990).

L’edició d’aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Villar del Arzobispo, població on va nàixer Rafael Pérez Contel en 1909, i del Ajuntament de Xàtiva, ciutat on va residir i va exercir la docència entre els anys 1950 i 1976, i on va ser nomenat fill adoptiu l’any 1988. El sentit de l’educació és obrir la ment de les persones, encendre la llum del coneixement per a aconseguir autonomia, llibertat i independència; en definitiva, una societat del saber (mai de la ignorància i la desmemòria).

Este llibre va nàixer com un projecte per a un taller didàctic a impartir en l’Associació de Dones Antígona de València i el seu objectiu és suscitar una reflexió sobre la trajectòria de les republicanes, la seua contribució a la genealogia femenina i les seues ensenyances per a afrontar els nostres problemes actuals. I alertar sobre la reversibilitat de les conquistes de drets. Amb la Segona República, les espanyoles ens vam situar en l’avantguarda europea quant a legislació antidiscriminatòria, drets que s’esfumarien amb el franquisme. Han hagut de passar més de 40 anys per a recuperar-los.

Al febrer de 1939 es produïx un èxode sense precedents en l’Europa contemporània. Prop de mig milió de persones fugen dels seus llocs d’origen amb una destinació incerta. La guerra civil toca al seu fi i les tropes franquistes ocupen els passos fronterers del Pirineu català el 13 de febrer de 1939. Este llibre pretén rescatar de l’oblit les veus de setanta-huit persones que es van veure forçades al silenci o a l’exili, i en molts casos a optar entre la vida i la mort.