Memòria històrica

En aquesta obra el Premi Nacional d’Història fa una anàlisi de les claus per a entendre el període que comprén des del final de la Guerra fins a la mort del dictador, i estableix les característiques de les diferents fases de la dictadura i els esdeveniments que van marcar el seu rumb. És una obra bàsica en el seu plantejament i amb un format molt fàcil i assequible per a tot tipus de lectors.

En el Nadal de 1943 i desde el Penal del Dueso, Cipriano Savador participa als tallers artístics que Rivas Cherif (cunyat d’Azaña i revolucionari del teatre espanyol del segle XX) ha aconseguit organitzar allí, i convenç a altres intel·lectuals republicans per a publicar un llibre infantil com a regal de Reis per al seu fill de 5 anys, a qui a penes coneix, i així educar-ho a distància. 

Este llibre es El premio. Una història sobre la necesitat de solidaritat entre iguals per a sobreviure, narrada en vers i amb una espurna d’humor que ara, huit dècades després, rescatem en una imperdible edició de luxe.

El conte narra la convivència en una escola d’animals molt diversos. Les moralitats son: aprofitar l’escola, ser solidari i… no ferse poeta. Però això és una altra història. 

També podrem conéixer la història de Cipriano Salvador i dels tallers artístics de El Dueso en un epíleg replet de fotografies i postals dibuixades per a ensenyar valors democràtics al seu fill. 

Obra bàsica per tal de conéixer la repressió a terres valencianes en el tardofranquisme, és a dir, des de començament dels seixanta fins a mitjans dels setanta. S’analitza la maquinària que va permetre al sistema la lluita contra CCOO, el PCE i els moviments estudiantils, com també la tasca dels advocats antifranquistes.

En acabar la Guerra Civil, Espanya sencera podia considerar-se zona devastada. Per a reconstruir-la, Franco va recórrer a una mà d’obra totalment gratuïta: els presos polítics. Reduïts a la condició d’esclaus per la pàtria, aquests treballadors forçats van ser els que van alçar el Valle de los Caídos i van posar els fonaments de l’Espanya del desenvolupament.
Isaías Lafuente documenta amb precisió el mapa de l’explotació i els interessos econòmics que van animar des dels seus començaments el sistema de redempció de penes i, per primera vegada, quantifica els guanys que el règim de Franco va obtindre explotant els vençuts. A més, arreplega testimonis dels mateixos reclusos (molts dels quals ja estan morts) per a reconstruir la tragèdia personal d’aquells homes i d’aquelles dones que van ser les víctimes silenciades del franquisme.

Amb només dèsset anys, Paco Aura Boronat (Alcoi, 1918) va lluitar amb els republicans en la Guerra Civil i, després de la derrota, va fugir a França, on va treballar en la línia Maginot i va caure en mans dels alemanys, que el van deportar al camp de concentració de Mauthausen, on va sobreviure durant més de quatre anys. El seu paisà, l’escriptor i dibuixant Jordi Peidró, ha narrat en format còmic la seua història.

Aquest llibre naix d’una proposta d’investigació que les autores, com antropòlogues socials, fan  a la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València amb l’objectiu de conèixer quin és l’impacte social dels actuals processos d’exhumació i identificació dels cossos d’unes persones afussellades fa 80 anys i enterrades a les fosses comunes del cementeri de Paterna.

La seua proposta va ser la realització d’una etnografia del procés exhumatori d’una de les fosses comunes de represaliats del franquisme del cementeri. És a dir, fer observació participant, realitzar entrevistes i recollir i analitzar tot allò que es genera quan unes persones decideixen juntar-se per mampendre el treball de recuperar els cossos i les memòries dels seus familiars. La Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València va confiar en el projecte i va finançar la seua realització, així com la publicació d’aquest.

Una jove descobrix casualment que el seu besiaio va ser afusellat pel règim de Franco sense que els seus familiars coneguen les raons ni el seu cos haja aparegut mai. A partir d’este fet, el documental fa un recorregut per  la societat de por i silenci que va esdevindre a partir del colp d’Estat del dictador. Després d’este recorregut pels principals aspectes que definixen un estat dictatorial, l’obra reflexiona sobre el moment actual i analitza fins a quin punt encara influïx en la  societat espanyola esta etapa negra d’un passat històric no resolt.

La idea a transmetre és que els drets i les llibertats exigixen la seua defensa, ningú els defén per nosaltres, i que el pacte de silenci no suposa la superació real de tot el que va succeir.

Què va succeir a València després del conegut comunicat del final de guerra de l’1 d’abril de 1939? La ciutat havía sigut la capital de la República durant la contensa bèl·lica i, després de ser presa per les tropes franquistes, es va a aplicar una política de conquesta militar i repressió que va comportar la reformulació de tots els ámbits de la vida pública i de la privada: educació, sanitat, món laboral, vida cotidiana, premsa, cultura, art o ciència, entre altres. En la València actual encara es poden trobar múltiples petjades de les transformacions dutes a terme pel règim franquista durant els anys quaranta, i es precisament a partir d’aquestes, així com de testimoniatges personals de testimonis de l’època i abundant material gràfic, com aquesta guia -continuació de Valencia 1931-1939: Guía urbana. La ciudad en la II República– descriu el procés d’implantació del franquisme en la ciutat, que no va ser, ni molt menys, un fenomen abstracte, sino que té llocs, noms i cognoms. 

En la primavera de 1972, un grup d’intel·lectuals que compartien la seua oposició a la dictadura van idear una nova revista, ‘El Huevo Duro’. Com els censors no van aceptar el nom i l’ou no va fructificar, va caldre pensar en una alternativa. Va ser Chumy Chúmez, àcrata de pensament i entusiasta de l’humor directe, qui va trobar la solució: fer eclosionar l’ou perquè donara vida a un animal, a un ‘Hermano Lobo’. El 13 de maig de 1972, la editorial Pléyade, que ja havia publicat la mítica revista ‘Triunfo’, treia al carrer el primer udol de ‘Hermano Loco’, amb el subtítol de ‘Semanario de Humor’, tota una declaració d’intencions que es podría resumir en el refrany “A buen entendedor, pocas palabras bastan”. Perque, més que paraules, la revista estava plena de suggeridores i provocatives imatges. Des del dibuix surrealista de OPS (Andrés Rábago) al irrevent de Chúmez, passant per Forges o Gila, entre altres, van fer de la revista molt més que un mitjà per a riure’s de la dictadura; la van convertir en un símbol de rebel·lia i transgressió. Per això va tindre tant d’éxit. La tirada de 100.000 exemplars d’aquell primer número va desaparéixer ràpidament dels quioscos. En els números successius, la tirada es va elevar fins a 150.000, i va aconseguir el seu máxim de ventes amb 170.000. La vida del semanari que hui rememorem no va ser molt llarga. Moriria un any després que el dicatdor, el que va confirmar que la seua acidesa antidictatorial ja no casava amb el nou temps de transició, o que la seua fórmula editorial no estava preparada per a resistir l’elevada competència. No obstant això, el seu balanç havia sigut majúscul. Ni més ni menys que va permitir imaginar un altre món, una altra forma de vida i, sobre tot, un altre sistema de valors que hui diem democràcia.

Aquest vídeo tracta de mostrar tot el procés que acompanya l’excavació d’una fossa de represaliats: des dels permisos dels familiars, fins a l’exhumació i la devolució de les restes a les famílies, tot passant detingudament pel procés d’excavació i del reconeixement dels cadàvers, com també pels sentiments dels familiars presents en tot el procés.

Actes dels I Jornades de Memòria Democràtica celebrades a Paterna en novembre de l’any 2017.

El Patronato de Protección a la Mujer va ser un organisme creat en 1941 i dissolt en 1985 que va perseguir «la dignificació moral de la dona» amb l’objectiu -almenys sobre el paper- de controlar i eliminar l’exercici de la prostitució clandestina de menors d’edat. No obstant això, es va erigir com un sistema de control sobre la població femenina, que va tractar d’imposar un arquetip homologat de dona regit per la decència, la cautela i la castedat. Sota l’ull vigilant d’ordes religiosos femenins, milers de xiques van ser tancades en reformatoris convertits en espais de tortura, repressió i càstig. Aquesta és la història d’una de les institucions més antigues del franquisme, que va exercir un ferri control sobre les idees, les actituds, els comportaments i, sobretot, els cossos de milers de dones i xiquetes que es van atrevir a qüestionar les rígides normes de moralitat que els van ser imposades. També, la d’un organisme desconegut que va aconseguir sobreviure a la mort del dictador i va allargar l’agonia de moltes joves fins a ben entrada la democràcia.