Memòria històrica

José Alonso Mallol, va formar part d’una generació d’alacantins nascuts a la fi del segle XIX que van influir decisivament en la renovació del republicanisme espanyol. Governador civil d’Astúries i Sevilla, va actuar decididament contra els qui pertorbaven l’ordre i impedien als governs republicans dur a terme la seua labor reformista. En 1936 va ser nomenat Director General de Seguretat, conscient dels perills que aguaitaven a la República, va col·locar escoltes telefònica -cosa que es va fer per primera vegada en la història- a les cases i en les casernes on conspiraven els colpistes, de manera que al maig de 1936 va poder presentar a Santiago Casares Quiroga i Azaña una relació de més de 500 colpistes amb la intenció que anaren detinguts immediatament, la qual cosa hauria suposat el desmantellament de la conspiració. Azaña i Casares, temorosos de possibles reaccions, no van consentir tals detencions i el colp d’estat va seguir el seu camí.

Després de dimitir com a Director General de Seguretat, Alonso es va traslladar al Nord d’Àfrica per encàrrec del José Giral, President del Govern, amb la intenció de revoltar als rifeños i tallar el subministrament de mercenaris a la rebel·lió. Ja no va tornar a Espanya, excepte en comptades ocasions. Espia dels aliats, als quals va facilitar una enorme quantitat de dades sobre els moviments nazis, treballant per a la JARE, va aconseguir salvar a més de 4.000 refugiats de caure a les mans d’Hitler o Franco. En 1944, després de ser condecorat pels aliats, es va exiliar a Mèxic on va continuar lluitant contra la dictadura franquista.

Anàlisi de la farsa judicial que va culminar amb l’afusellament del rector Juan Peset, que havia mostrat la seua lleialtat a la República. L’obra comprén l’estudi de la universitat en l’època republicana i del projecte sanitari en aquell període, a més del valor del biografiat com a científic i com a metge, i també del procés judicial al qual se’l va sotmetre.

José Manuel Linares Tomàs (Sueca, 1952), aficionat  a la fotografia desde molt  jove  (als deu   anys va començar  con una Yasica telemètrica) és un incansable registrador de la vida quotidiana, paisatges, persones, carrers, edificis, amics i  totsobre   lo que els seus ulls, i per tant, a la càmera resulta interessant per a recordar i emocionar a l’observador. Ha col·laborat en publicacions com Serra d’Or, Oriflama, Manoll y en els llibres Plantes d’un somni de Maria Teresa Bosch i Joan Fuster dónes de Sueca de diferents autors. Este llibre que presentem és la seua opera prima, en el que se seleccionen una sèrie de fotografies que plasmen aquells dies i momentos carregats de emoció i hermandad amb tots els companys que van participar i que van ser captats per la seua atenta càmera.

L’assassinat de Federico García Lorca, ocorregut en els primers dies de la guerra civil espanyola, i la cerca de la fossa on puga estar enterrat continuen plantejant hui dia nombroses incògnites sense resoldre, i continuen atraient l’atenció d’investigadors, especialistes i admiradors de la seua obra. En 1955, un escriptor nord-americà va arribar a Granada per a intentar esclarir aquest crim de ressonància internacional que el règim de Franco havia intentat ocultar sota un mur de silenci. ‘L’aranya de l’oblit’ està basada en la peripècia real d’aquest home, Agustín Penón, i ens acosta a un personatge que, durant una estada de quasi dos anys a Granada, va posar en fallida la seua salut i la seua fortuna per a intentar resoldre un misteri sobre el qual, malgrat les seues grans troballes, va optar finalment per no publicar una sola paraula. Qui era realment aquest home que va callar voluntàriament tot el que havia descobert? Aquesta és la història d’una persona que, a l’Espanya de Franco, es va atrevir a investigar el misteri de l’assassinat de Federico García Lorca per a acabar convertit ell mateix en un altre misteri…

Hui dia, el ressorgiment i auge del feixisme ha encoratjat a partits conservadors i neoliberals a unir-se a aqueixos postulats negacionistes i a acusar de «adoctrinament» o de «reobrir velles ferides» a qui pretén recuperar la memòria històrica. Els qui es consideren hereus de la dictadura franquista impulsen denúncies i sospites contra l’escola pública i els seus professionals. És el món a l’inrevés.

No podem oblidar que la utilitat del coneixement sobre el passat és l’aprenentatge col·lectiu perquè no es torne a repetir la barbàrie. La democràcia té el deure de fomentar l’accés a aquest coneixement històric, perquè és l’única garantia d’adquisició de criteris propis i fa a la ciutadania més sàvia i, per tant, més lliure. D’aquí ve que siguen necessàries propostes alternatives als llibres de text actuals com la que ha elaborat Enrique Javier Díez. La consolidació de la nostra democràcia precisa que es facen efectius els principis de veritat, justícia i reparació. Sense ells serà impossible garantir un present i un futur autènticament democràtics.

Aquesta obra inclou la memòria de 49 valencians que per molt diverses raons van patir després de la seua derrota a Espanya, i la seua fugida, una segona repressió al ser capturats i deportats als camps de concentració nazis de Mauthausen i Buchenwald entre altres. Els autors narren les vivències patides per aquests rotspanier o espanyols rojos com els soldats alemanys anomenaven als republicans espanyols.

La història d’Espanya de 1931 a 1982 –Segona República, Guerra Civil, Franquisme i Transició– pot entendre’s com una història «recent» en tant que es tracta d’un passat que continua present, un passat candent i incòmode per a la societat espanyola actual sobre el qual la historiografia i l’escola tenen molt a dir. El present estudi, elaborat per professorat universitari i de secundària, pretén afavorir la construcció escolar d’una memòria democràtica transversal des del rigor i amb un enfocament divulgatiu. D’una banda, evidència els problemes que presenten els llibres de text, tenint en compte la seua centralitat en la construcció d’imaginaris històrics entre les noves generacions. D’altra, proposa estratègies per a una pràctica docent crítica, al mateix temps que facilita síntesis actualitzades i fonts escrites sobre alguns dels aspectes més significatius de l’Espanya recent que no s’aborden de manera adequada ni en els llibres de text ni en la formació docent.

Llibre del 2016 en què, huitanta anys després del colp d’estat que va desencadenar la guerra, el dibuixant José Pablo García adapta l’obra premiada de Paul Preston al format de còmic i ens ofereix una història en imatges que pretén aproximar a les noves generacions el relat comú d’aquella tragèdia col·lectiva, però sobretot, vol contribuir a preservar la memòria del que va passar, un fet imprescindible per a l’exercici quotidià de la democràcia.

Un conjunt d’unitats didàctiques que recuperen la memòria històrica democrática. En aquesta obra, els seus autors es proposen seguir el camí d’aquells paísos on a l’escola es garanteix el dret al coneixement històric veraç de la devastació humana que va sufrir el món amb l’aparició del fascisme al segle XX. Volen facilitar l’anàlisi i la reflexió a la comunitat educativa i social, per al que ofereixen un text que ajude al alumnat, a les famílies o al profesorat en el seu treball educatiu, amb numeroses activitats i propostes, perquè ni un sol alumne o alumna acabe la seua educació escolar sense comprendre el deure de memòria que ha sigut plasmat en el Dret Internacional i en el Drets Humans.

Aquest llibre busca traslladar a la societat el coneixement científic de la historiografia contemporània sobre la Segona República, la repressió de la dictadura franquista i la resistència antifranquista.

A través de la recopilació de diverses biografies, aquest estudi se centra en el drama dels valencians de la comarca de la Ribera que foren deportats als campis de concentració nazis. Es tracta d’una recerca que assumeix, tal i com desitjaven els supervivents, el paper de l’historiador en la transmissió i relleu de la memòria.

A través de l’estudi de les principals institucions locals i provincials de València i de Castelló de la Plana, aquest treball recupera els noms del personal polític del primer franquisme. I a través d’ells, s’analitzen els conflictes entre institucions, entre les diferents faccions de la dreta i entre velles i noves generacions de l’oligarquia.