La memòria a les biblioteques

Actes dels I Jornades de Memòria Democràtica celebrades a Paterna en novembre de l’any 2017.

Actas de las I Jornadas de Memoria Democrática celebradas en Paterna en noviembre de 2017.

El Patronato de Protección a la Mujer va ser un organisme creat en 1941 i dissolt en 1985 que va perseguir «la dignificació moral de la dona» amb l’objectiu -almenys sobre el paper- de controlar i eliminar l’exercici de la prostitució clandestina de menors d’edat. No obstant això, es va erigir com un sistema de control sobre la població femenina, que va tractar d’imposar un arquetip homologat de dona regit per la decència, la cautela i la castedat. Sota l’ull vigilant d’ordes religiosos femenins, milers de xiques van ser tancades en reformatoris convertits en espais de tortura, repressió i càstig. Aquesta és la història d’una de les institucions més antigues del franquisme, que va exercir un ferri control sobre les idees, les actituds, els comportaments i, sobretot, els cossos de milers de dones i xiquetes que es van atrevir a qüestionar les rígides normes de moralitat que els van ser imposades. També, la d’un organisme desconegut que va aconseguir sobreviure a la mort del dictador i va allargar l’agonia de moltes joves fins a ben entrada la democràcia.

José Alonso Mallol, formó parte de una generación de alicantinos nacidos a finales del siglo XIX que influyeron decisivamente en la renovación del republicanismo español. Gobernador civil de Asturias y Sevilla, actuó decididamente contra quienes perturbaban el orden e impedían a los gobiernos republicanos llevar a cabo su labor reformista. En 1936 fue nombrado Director General de Seguridad, consciente de los peligros que acechaban a la República, colocó escuchas telefónica -cosa que se hizo por primera vez en la historia- en las casas y en los cuarteles donde conspiraban los golpistas, de modo que en mayo de 1936 pudo presentar a Santiago Casares Quiroga y Azaña una relación de más de 500 golpistas con la intención de que fuesen detenidos de inmediato, lo que habría supuesto el desmantelamiento de la conspiración. Azaña y Casares, temerosos de posibles reacciones, no consintieron tales detenciones y el golpe de Estado siguió su camino.
Tras dimitir como Director General de Seguridad, Alonso se trasladó al Norte de África por encargo del José Giral, Presidente del Gobierno, con la intención de sublevar a los rifeños y cortar el suministro de mercenarios a la rebelión. Ya no volvió a España, salvo en contadas ocasiones. Espía de los aliados, a los que facilitó una enorme cantidad de datos sobre los movimientos nazis, trabajando para la JARE, logró salvar a más de 4.000 refugiados de caer en las manos de Hitler o Franco. En 1944, tras ser condecorado por los aliados, se exilió en México donde continuó luchando contra la dictadura franquista.

José Alonso Mallol, va formar part d’una generació d’alacantins nascuts a la fi del segle XIX que van influir decisivament en la renovació del republicanisme espanyol. Governador civil d’Astúries i Sevilla, va actuar decididament contra els qui pertorbaven l’ordre i impedien als governs republicans dur a terme la seua labor reformista. En 1936 va ser nomenat Director General de Seguretat, conscient dels perills que aguaitaven a la República, va col·locar escoltes telefònica -cosa que es va fer per primera vegada en la història- a les cases i en les casernes on conspiraven els colpistes, de manera que al maig de 1936 va poder presentar a Santiago Casares Quiroga i Azaña una relació de més de 500 colpistes amb la intenció que anaren detinguts immediatament, la qual cosa hauria suposat el desmantellament de la conspiració. Azaña i Casares, temorosos de possibles reaccions, no van consentir tals detencions i el colp d’estat va seguir el seu camí.

Després de dimitir com a Director General de Seguretat, Alonso es va traslladar al Nord d’Àfrica per encàrrec del José Giral, President del Govern, amb la intenció de revoltar als rifeños i tallar el subministrament de mercenaris a la rebel·lió. Ja no va tornar a Espanya, excepte en comptades ocasions. Espia dels aliats, als quals va facilitar una enorme quantitat de dades sobre els moviments nazis, treballant per a la JARE, va aconseguir salvar a més de 4.000 refugiats de caure a les mans d’Hitler o Franco. En 1944, després de ser condecorat pels aliats, es va exiliar a Mèxic on va continuar lluitant contra la dictadura franquista.

Anàlisi de la farsa judicial que va culminar amb l’afusellament del rector Juan Peset, que havia mostrat la seua lleialtat a la República. L’obra comprén l’estudi de la universitat en l’època republicana i del projecte sanitari en aquell període, a més del valor del biografiat com a científic i com a metge, i també del procés judicial al qual se’l va sotmetre.

José Manuel Linares Tomàs (Sueca, 1952), aficionado a la fotografía desde muy joven (a los diez años empezó con una Yasica telemétrica) es un incansable registrador de la vida cotidiana, paisajes, personas, calles, edificios, amigos y sobre todo lo que sus ojos, y por tanto, a la cámara resulta interesante para recordar y emocionar al observador. Ha colaborado en publicaciones como Serra d’Or, Oriflama, Manoll y en los libros Plantes d’un somni de Maria Teresa Bosch y Joan Fuster des de Sueca de diferentes autores. Este libro que presentamos es su opera prima, en el que se seleccionan una serie de fotografías que plasman aquellos días y momentos cargados de emoción y hermandad con todos los compañeros que participaron y que fueron captados por su atenta cámara.

José Manuel Linares Tomàs (Sueca, 1952), aficionat  a la fotografia desde molt  jove  (als deu   anys va començar  con una Yasica telemètrica) és un incansable registrador de la vida quotidiana, paisatges, persones, carrers, edificis, amics i  totsobre   lo que els seus ulls, i per tant, a la càmera resulta interessant per a recordar i emocionar a l’observador. Ha col·laborat en publicacions com Serra d’Or, Oriflama, Manoll y en els llibres Plantes d’un somni de Maria Teresa Bosch i Joan Fuster dónes de Sueca de diferents autors. Este llibre que presentem és la seua opera prima, en el que se seleccionen una sèrie de fotografies que plasmen aquells dies i momentos carregats de emoció i hermandad amb tots els companys que van participar i que van ser captats per la seua atenta càmera.

L’assassinat de Federico García Lorca, ocorregut en els primers dies de la guerra civil espanyola, i la cerca de la fossa on puga estar enterrat continuen plantejant hui dia nombroses incògnites sense resoldre, i continuen atraient l’atenció d’investigadors, especialistes i admiradors de la seua obra. En 1955, un escriptor nord-americà va arribar a Granada per a intentar esclarir aquest crim de ressonància internacional que el règim de Franco havia intentat ocultar sota un mur de silenci. ‘L’aranya de l’oblit’ està basada en la peripècia real d’aquest home, Agustín Penón, i ens acosta a un personatge que, durant una estada de quasi dos anys a Granada, va posar en fallida la seua salut i la seua fortuna per a intentar resoldre un misteri sobre el qual, malgrat les seues grans troballes, va optar finalment per no publicar una sola paraula. Qui era realment aquest home que va callar voluntàriament tot el que havia descobert? Aquesta és la història d’una persona que, a l’Espanya de Franco, es va atrevir a investigar el misteri de l’assassinat de Federico García Lorca per a acabar convertit ell mateix en un altre misteri…

Hoy en día, el resurgimiento y auge del fascismo ha alentado a partidos conservadores y neoliberales a unirse a esos postulados negacionistas y a acusar de «adoctrinamiento» o de «reabrir viejas heridas» a quien pretende recuperar la memoria histórica. Quienes se consideran herederos de la dictadura franquista impulsan denuncias y sospechas contra la escuela pública y sus profesionales. Es el mundo al revés.

No podemos olvidar que la utilidad del conocimiento sobre el pasado es el aprendizaje colectivo para que no se vuelva a repetir la barbarie. La democracia tiene el deber de fomentar el acceso a este conocimiento histórico, porque es la única garantía de adquisición de criterios propios y hace a la ciudadanía más sabia y, por lo tanto, más libre. De ahí que sean necesarias propuestas alternativas a los libros de texto actuales como la que ha elaborado Enrique Javier Díez. La consolidación de nuestra democracia precisa que se hagan efectivos los principios de verdad, justicia y reparación. Sin ellos será imposible garantizar un presente y un futuro auténticamente democráticos.

Hui dia, el ressorgiment i auge del feixisme ha encoratjat a partits conservadors i neoliberals a unir-se a aqueixos postulats negacionistes i a acusar de «adoctrinament» o de «reobrir velles ferides» a qui pretén recuperar la memòria històrica. Els qui es consideren hereus de la dictadura franquista impulsen denúncies i sospites contra l’escola pública i els seus professionals. És el món a l’inrevés.

No podem oblidar que la utilitat del coneixement sobre el passat és l’aprenentatge col·lectiu perquè no es torne a repetir la barbàrie. La democràcia té el deure de fomentar l’accés a aquest coneixement històric, perquè és l’única garantia d’adquisició de criteris propis i fa a la ciutadania més sàvia i, per tant, més lliure. D’aquí ve que siguen necessàries propostes alternatives als llibres de text actuals com la que ha elaborat Enrique Javier Díez. La consolidació de la nostra democràcia precisa que es facen efectius els principis de veritat, justícia i reparació. Sense ells serà impossible garantir un present i un futur autènticament democràtics.