La memòria a les biblioteques

#ElMur és un projecte que des de 2018 ha treballat per a recuperar la memòria democràtica de la Comunitat Valenciana. Des dels seus inicis, el projecte es va desenvolupar en serials de podcast amb desplegament multimèdia, emesos per À Punt Mèdia i Plazaradio. Dins d’aquesta estratègia transmèdia, es va concebre #ElMur en format d’exposició. Imatges, relats i objectes que donen compte de la història més pròxima.

La mostra comissariada per Carlos López Olano i Eduard Torres es va exhibir en el Palau Joan de Valeriola seu de la Fundació Xirivella Soriano, entre desembre de 2022 i març de 2023.

En el catàleg es troba la descripció temàtica i gràfica de l’exposició i la història sobre el naixement i l’evolució del #ElMur. A més s’inclouen estudis i informes en els quals es reflexiona sobre la trajectòria històrica memorialista des de punts de vista diversos, alhora que s’aborden l’estat de la qüestió de la Memòria Democràtica, els últims avanços en la investigació del camp de concentració d’Albatera, l’actualització de les fases i processos de recuperació de víctimes de les fosses comunes i la fundació de la Plataforma d’Associacions de Familiars de Víctimes del Franquisme de les Fosses Comunes de Paterna i les polítiques públiques de memòria en el cas de Castelló.

Una història real sobre la barbàrie del nazisme

Novembre de 1943. Un comboi de deportats amb destinació a Polònia es deté de sobte. A bord va Olya, un jove jueua, però també Wilhelm, un policia alemany i enamorat d’Olya des de la infància. No molt lluny d’allí, un resistent belga s’oculta en les ombres…

Este libro tiene su origen en unas Jornadas que sobre “Adolfo Suárez y la Transición a la Democracia” se celebraron en la Universidad de Salamanca del 12 al 15 de marzo de 2015 y que tuvieron por objetivo reflexionar sobre el peculiar proceso de cambio político que España llevó a cabo tras la muerte del dictador y sobre el papel que en el mismo desempeñó Adolfo Suárez. El Alma Mater salmantina quiso de esta forma honrar la memoria de su antiguo alumno, cuando se aproximaba la fecha del primer aniversario de su muerte. La Transición a la Democracia fue un proceso esencialmente político, aunque se desarrollara condicionada por situaciones preexistentes de otra índole y tuviera consecuencias que transcendieran la esfera de la política. Es precisamente en el ámbito de la política, ampliamente considerado, en el que se sitúan las contribuciones que componen este libro.

Este llibre té el seu origen en unes Jornades que sobre “Adolfo Suárez y la Transición a la Democracia” es van celebrar en la Universitat de Salamanca del 12 al 15 de març de 2015 i que van tindre per objectiu reflexionar sobre el peculiar procés de canvi polític que Espanya va dur a terme després de la mort del dictador i sobre el paper que en el mateix va exercir Adolfo Suárez. L’Alma Mater de Salamanca va voler d’esta manera honrar la memòria del seu antic alumne, quan s’aproximava la data del primer aniversari de la seua mort. La Transició a la Democràcia va ser un procés essencialment polític, encara que es desenrotllara condicionada per situacions preexistents d’una altra índole i tinguera conseqüències que transcendiren l’esfera de la política. És precisament en l’àmbit de la política, àmpliament considerat, en el que se situen les contribucions que componen este llibre.

L’autor narra la tipologia repressiva del franquisme al País Valencià, tant en esdeveniments puntuals, com ara el final de la Guerra i la tragèdia del port d’Alacant, como en la legislació, per a mostrar les causes i els mètodes pels quals s’accedia al món penitenciari, les seues condiciones i la falsa llibertat condicional i el concepte de carrer com a presó que va aconseguir establir el franquisme.

La camarilla de Franco (els seus ajudants, el seu metge, la seua esposa Carmen Polo…) insisteixen en el nomenament d’Arias Navarro, una sorprenent bandada que demostra les minvades capacitats d’un dictador ancià. Un dictador superat per la crisi del seu règim, on l’oposició interior creix mentre l’exterior es lleva la peresa, i on els nous enemics demostren la seua audàcia en matar, en ple centre de Madrid, al mateix president del Govern. “No hay mal que por bien no venga”, dirà Franco el 30 de desembre de 1973 en el seu tradicional discurs de cap d’any, perquè “un nuevo rumbo político” se centrarà en mantindre “la solera de nuestro Movimiento”. La camarilla del Pardo i, al final, el propi dictador, confien que Arias complisca amb aqueix mandat de continuïtat, però la passió franquista del nou president xoca contra la seua raó aperturista: no vol trair al cabdill però sap que “el espíritu del 18 de julio” no servirà per a encarar els reptes del present ni del futur. El seu Govern, en definitiva, suposarà un “fértil fracaso” per als qui anhelen un canvi de règim.

Arte y Propaganda. Carteles de la Universitat de València presenta una àmplia selecció dels millors affiches de guerra que formen l’esplèndida col·lecció de cartells republicans que conserva la Universitat de València. Aquestes obres gràfiques, juntament amb uns interessants dissenys publicitaris de les acaballes del segle xix, han estat rescatades d’un oblit prolongat gràcies a la tasca de catalogació del patrimoni universitari que el projecte Thesaurus duu a terme. Aquesta selecció d’obres demostra la vitalitat i maduresa del grafisme valencià i forà i de vegades posa en relleu les connexions que va tenir amb les tendències artístiques més avançades de cada etapa. El cartell polític, com també el comercial en el qual està plenament imbricat, combinà múltiples recursos i estilitzacions art decó, components d’origen expressionista, i una accentuada tendència al realisme que en la recerca de noves vies de més objectivitat conduí des del dibuix a la fotografia i al fotomuntatge.

Tras la gran exposición en Ginebra de los fondos del Museo del Prado evacuados el Gobierno republicano durante la Guerra Civil, las obras volvieron a España amenazadas, en esta ocasión, por el inicio de la Segunda Guerra Mundial, hechos narrados magníficamente en el libro de Arturo Colorado, “Éxodo y exilio del arte. La odisea del Museo del Prado durante la Guerra Civil”. Pero en la inmediata posguerra, en su campaña antirrepublicana, el franquismo pivotó sus mensajes sobre dos comparaciones históricas, la del robo de los “rojos” con el saqueo napoleónico y la de la “nueva España” con la vuelta a las glorias del imperio. Era el irredentismo patrimonial, de “rescate de las obras robadas” durante la guerra o de reparaciones revanchistas de viejas deudas del enemigo francés, ahora vencido por los amigos nazis. La acusación franquista del saqueo del patrimonio tuvo su continuación en la búsqueda de obras de arte, salidas unas por vía oficial hacia Suiza o Francia, por decisión del Gobierno de la República o de los Gobiernos de Cataluña y del País Vasco, y otras por vía del robo. El “rescate” franquista no diferenciaba entre una u otra salida, pero como bien sabían los responsables, las facilidades para cada caso eran muy diferentes. Las primera fueron prácticamente entregadas por los republicanos, comunicando dónde se encontraban; las segundas, sin embargo, dependían de las detenciones de la policía francesa, de la colaboración de la Gestapo o de las denuncias llegadas a la Embajada.

Després de la gran exposició a Ginebra dels fons del Museu del Prado evacuats el Govern republicà durant la Guerra Civil, les obres van tornar a Espanya amenaçades, en aquesta ocasió, per l’inici de la Segona Guerra Mundial, fets narrats magníficament en el llibre d’Arturo Colorado, “Èxode i exili de l’art. L’odissea del Museu del Prado durant la Guerra Civil”. Però en la immediata postguerra, en la seua campanya antirepublicana, el franquisme va pivotar els seus missatges sobre dues comparacions històriques, la del robatori dels “rojos” amb el saqueig napoleònic i la de la “nova Espanya” amb la volta a les glòries de l’imperi. Era l’irredemptisme patrimonial, de “rescat de les obres robades” durant la guerra o de reparacions revengistes de vells deutes de l’enemic francés, ara vençut pels amics nazis. L’acusació franquista del saqueig del patrimoni va tindre la seua continuació en la cerca d’obres d’art, eixides unes per via oficial cap a Suïssa o França, per decisió del Govern de la República o dels Governs de Catalunya i del País Basc, i altres per via del robatori. El “rescat” franquista no diferenciava entre l’una o l’altra eixida, però com bé sabien els responsables, les facilitats per a cada cas eren molt diferents. Les primeres van ser pràcticament entregades pels republicans, comunicant on es trobaven; les segones, no obstant això, depenien de les detencions de la policia francesa, de la col·laboració de la Gestapo o de les denúncies arribades a l’Ambaixada.

Esta novela gráfica recorre los años de la llamada Transición española a la democracia a través de sus protagonistas: los obreros, las mujeres, los vecinos de los barrios, los militantes revolucionarios, los campesinos, los quinquis, los presos comunes, los torturados por sus ideas, entre otros muchos. Y también a través del dictador y del rey, de los patronos, militares y espías. Atado y bien atado cuenta historias ocultadas, olvidadas o manipuladas, las que no sirven para construir relatos oficiales, las que empujan la historia para lados contrarios, las que ensucian el fino mantel de hilo que cubre la mesa de quienes pretenden tenerlo todo atado y bien atado. Historias que, en definitiva, componen una memoria colectiva de todos aquellos y aquellas que siguen anhelando desatarse.

Aquesta novel·la gràfica recorre els anys de l’anomenada Transició espanyola a la democràcia a través dels seus protagonistes: els obrers, les dones, els veïns dels barris, els militants revolucionaris, els llauradors, els quinquis, els presos comuns, els torturats per les seues idees, entre molts altres. I també a través del dictador i del rei, dels patrons, militars i espies. Lligat i ben lligat conta històries ocultades, oblidades o manipulades, les que no serveixen per a construir relats oficials, les que espenten la història per a costats contraris, les que embruten les fines estovalles de fil que cobreix la taula dels qui pretenen tindre-ho tot lligat i ben lligat. Històries que, en definitiva, componen una memòria col·lectiva de tots aquells i aquelles que continuen anhelant deslligar-se.

A Autòpsia d’un país, el periodista Lucas Marco ens endinsa en els capítols més foscos de la nostra història recent. Camps de concentració ocultats, robatoris de nadons, les cartes de criminals de guerra exiliats a casa nostra, els psiquiatres franquistes que experimentaren amb presoners en busca del gen roig, la veritat oculta de la Brigada Político-social o la impunitat de torturadors com Billy el Niño entre paelles i farres a Benicàssim. Però en aquest llibre també hi ha llum. La dels centenars de persones que durant anys han treballat per obrir escletxes de veritat entre tanta foscor. Històries de vida i d’esperança, d’activisme i perseverança, de tresors ocults que es van salvar de l’horror franquista. Un llibre bàsic i necessari per entendre com la gent normal i corrent del nostre país s’ha enfrontat a la maquinària de la desmemòria per desmuntar els discursos d’odi que ens continuen amenaçant.

Els textos reunits en aquest volum s’han publicat en elDiario.es al llarg de quasi tres anys. Traduïts per Joan Ramon Borràs, encarregat de la versió en valencià del diari, recullen explicacions de com aconseguir ADN en una fossa comuna, històries de repressors i vençuts, descripcions dels tresors subterranis que emergeixen a la ciutat i altres batalles que no apareixen als mapes.