Memòria històrica

#ElMur és un projecte que des de 2018 ha treballat per a recuperar la memòria democràtica de la Comunitat Valenciana. Des dels seus inicis, el projecte es va desenvolupar en serials de podcast amb desplegament multimèdia, emesos per À Punt Mèdia i Plazaradio. Dins d’aquesta estratègia transmèdia, es va concebre #ElMur en format d’exposició. Imatges, relats i objectes que donen compte de la història més pròxima.

La mostra comissariada per Carlos López Olano i Eduard Torres es va exhibir en el Palau Joan de Valeriola seu de la Fundació Xirivella Soriano, entre desembre de 2022 i març de 2023.

En el catàleg es troba la descripció temàtica i gràfica de l’exposició i la història sobre el naixement i l’evolució del #ElMur. A més s’inclouen estudis i informes en els quals es reflexiona sobre la trajectòria històrica memorialista des de punts de vista diversos, alhora que s’aborden l’estat de la qüestió de la Memòria Democràtica, els últims avanços en la investigació del camp de concentració d’Albatera, l’actualització de les fases i processos de recuperació de víctimes de les fosses comunes i la fundació de la Plataforma d’Associacions de Familiars de Víctimes del Franquisme de les Fosses Comunes de Paterna i les polítiques públiques de memòria en el cas de Castelló.

Una història real sobre la barbàrie del nazisme

Novembre de 1943. Un comboi de deportats amb destinació a Polònia es deté de sobte. A bord va Olya, un jove jueua, però també Wilhelm, un policia alemany i enamorat d’Olya des de la infància. No molt lluny d’allí, un resistent belga s’oculta en les ombres…

Este llibre té el seu origen en unes Jornades que sobre “Adolfo Suárez y la Transición a la Democracia” es van celebrar en la Universitat de Salamanca del 12 al 15 de març de 2015 i que van tindre per objectiu reflexionar sobre el peculiar procés de canvi polític que Espanya va dur a terme després de la mort del dictador i sobre el paper que en el mateix va exercir Adolfo Suárez. L’Alma Mater de Salamanca va voler d’esta manera honrar la memòria del seu antic alumne, quan s’aproximava la data del primer aniversari de la seua mort. La Transició a la Democràcia va ser un procés essencialment polític, encara que es desenrotllara condicionada per situacions preexistents d’una altra índole i tinguera conseqüències que transcendiren l’esfera de la política. És precisament en l’àmbit de la política, àmpliament considerat, en el que se situen les contribucions que componen este llibre.

L’autor narra la tipologia repressiva del franquisme al País Valencià, tant en esdeveniments puntuals, com ara el final de la Guerra i la tragèdia del port d’Alacant, como en la legislació, per a mostrar les causes i els mètodes pels quals s’accedia al món penitenciari, les seues condiciones i la falsa llibertat condicional i el concepte de carrer com a presó que va aconseguir establir el franquisme.

La camarilla de Franco (els seus ajudants, el seu metge, la seua esposa Carmen Polo…) insisteixen en el nomenament d’Arias Navarro, una sorprenent bandada que demostra les minvades capacitats d’un dictador ancià. Un dictador superat per la crisi del seu règim, on l’oposició interior creix mentre l’exterior es lleva la peresa, i on els nous enemics demostren la seua audàcia en matar, en ple centre de Madrid, al mateix president del Govern. “No hay mal que por bien no venga”, dirà Franco el 30 de desembre de 1973 en el seu tradicional discurs de cap d’any, perquè “un nuevo rumbo político” se centrarà en mantindre “la solera de nuestro Movimiento”. La camarilla del Pardo i, al final, el propi dictador, confien que Arias complisca amb aqueix mandat de continuïtat, però la passió franquista del nou president xoca contra la seua raó aperturista: no vol trair al cabdill però sap que “el espíritu del 18 de julio” no servirà per a encarar els reptes del present ni del futur. El seu Govern, en definitiva, suposarà un “fértil fracaso” per als qui anhelen un canvi de règim.

Després de la gran exposició a Ginebra dels fons del Museu del Prado evacuats el Govern republicà durant la Guerra Civil, les obres van tornar a Espanya amenaçades, en aquesta ocasió, per l’inici de la Segona Guerra Mundial, fets narrats magníficament en el llibre d’Arturo Colorado, “Èxode i exili de l’art. L’odissea del Museu del Prado durant la Guerra Civil”. Però en la immediata postguerra, en la seua campanya antirepublicana, el franquisme va pivotar els seus missatges sobre dues comparacions històriques, la del robatori dels “rojos” amb el saqueig napoleònic i la de la “nova Espanya” amb la volta a les glòries de l’imperi. Era l’irredemptisme patrimonial, de “rescat de les obres robades” durant la guerra o de reparacions revengistes de vells deutes de l’enemic francés, ara vençut pels amics nazis. L’acusació franquista del saqueig del patrimoni va tindre la seua continuació en la cerca d’obres d’art, eixides unes per via oficial cap a Suïssa o França, per decisió del Govern de la República o dels Governs de Catalunya i del País Basc, i altres per via del robatori. El “rescat” franquista no diferenciava entre l’una o l’altra eixida, però com bé sabien els responsables, les facilitats per a cada cas eren molt diferents. Les primeres van ser pràcticament entregades pels republicans, comunicant on es trobaven; les segones, no obstant això, depenien de les detencions de la policia francesa, de la col·laboració de la Gestapo o de les denúncies arribades a l’Ambaixada.

Aquesta novel·la gràfica recorre els anys de l’anomenada Transició espanyola a la democràcia a través dels seus protagonistes: els obrers, les dones, els veïns dels barris, els militants revolucionaris, els llauradors, els quinquis, els presos comuns, els torturats per les seues idees, entre molts altres. I també a través del dictador i del rei, dels patrons, militars i espies. Lligat i ben lligat conta històries ocultades, oblidades o manipulades, les que no serveixen per a construir relats oficials, les que espenten la història per a costats contraris, les que embruten les fines estovalles de fil que cobreix la taula dels qui pretenen tindre-ho tot lligat i ben lligat. Històries que, en definitiva, componen una memòria col·lectiva de tots aquells i aquelles que continuen anhelant deslligar-se.

A Autòpsia d’un país, el periodista Lucas Marco ens endinsa en els capítols més foscos de la nostra història recent. Camps de concentració ocultats, robatoris de nadons, les cartes de criminals de guerra exiliats a casa nostra, els psiquiatres franquistes que experimentaren amb presoners en busca del gen roig, la veritat oculta de la Brigada Político-social o la impunitat de torturadors com Billy el Niño entre paelles i farres a Benicàssim. Però en aquest llibre també hi ha llum. La dels centenars de persones que durant anys han treballat per obrir escletxes de veritat entre tanta foscor. Històries de vida i d’esperança, d’activisme i perseverança, de tresors ocults que es van salvar de l’horror franquista. Un llibre bàsic i necessari per entendre com la gent normal i corrent del nostre país s’ha enfrontat a la maquinària de la desmemòria per desmuntar els discursos d’odi que ens continuen amenaçant.

Els textos reunits en aquest volum s’han publicat en elDiario.es al llarg de quasi tres anys. Traduïts per Joan Ramon Borràs, encarregat de la versió en valencià del diari, recullen explicacions de com aconseguir ADN en una fossa comuna, històries de repressors i vençuts, descripcions dels tresors subterranis que emergeixen a la ciutat i altres batalles que no apareixen als mapes.

El llibre relata la vida de l’anarquista valencià nascut en 1914. Va arribar al món a conseqüència d’una relació amorosa il·legítima i, per tant, impopular entre un aristòcrata i una criada de la llar. Va poder estudiar i il·lustrar-se en una època d’analfabetisme generalitzat i esclavisme laboral. I aquesta cultura acabaria salvant la vida a centenars de persones. La seua ideologia li va portar a la guerra i, malgrat la seua afiliació anarquista, va ser comissari en el comunista Batalló Abraham Lincoln de les Brigades Internacionals.

Quan els nazis van conquistar Europa, va acabar en l’infern sobre la terra però va poder convéncer als gerifaltes de l’III Reich en els camps d’extermini per a crear un grup de treball extern i acabar salvant la vida a més de tres-centes persones gràcies a unes benèvoles condicions laborals desconegudes en uns campaments dissenyats per a aniquilar als enemics del feixisme.

César Orquín Serra és el deportat més important de la història europea. Durant dècades, els dubtes sobre el seu paper han silenciat la seua heroica gesta, que sale ara a la llum sustentada en inèdita i irrefutable documentació de múltiples arxius mundials.

La història de la Columna de Hierro és un cas paradigmàtic d’entrega i intrepidesa revolucionari. Formada principalment per homes i dones procedents del Llevant valencià, els testimonis conservats i el seu periòdic intern, Línea de Fuego, ens permeten reconstruir en el present llibre tant el funcionament de la columna com les seues discussions internes, un reflex brillant en tot moment de la preocupació sobre el seu paper en la guerra i en la defensa de la revolució social, com també sobre les conseqüències de la militarització. La Columna de Hierro seria una de les últimes columnes a integrar-se en el sistema de brigades de l’Exèrcit republicà, i la seua resistència a la militarització els portaria a enfrontar-se a les pròpies organitzacions del moviment llibertari.